Paradoxes de la sexualitat
Buscant una reflexió no clerical ni cristiana, sinó purament humana, partirem d’un conegut mite pagà. 1. Al poeta-músic Orfeu se li va permetre treure de l’inframon la seva estimada Eurídice, morta en ple idil·li, a condició que durant tot el camí de sortida ella aniria darrere i ell no es podia girar per mirar-la, sota pena de perdre-la. Així anaven pujant quan va arribar un moment en què Orfeu, exultant per haver recobrat el seu amor, no va saber resistir el desig de veure-la: va mirar enrere i, en aquell moment, Eurídice va desaparèixer, engolida pels inferns mentre cridava: “M’has perdut a mi, desgraciada, i a tu”. Orfeu va plorar tota la vida aquella relliscada. I Virgili, en les seves Geòrgiques, va pintar un Orfeu que repeteix desesperat el nom d’Eurídice, el ressò del qual se sent per tota la natura.
És un mite grec, sense pretensions religioses ni morals: busca descriure una experiència humana. Orfeu mata el seu amor per no saber resistir l’afany de posseir-la. Anteposant el seu desig a la vida d’ella, la perd i la condemna.
Per aquí va el nostre drama humà: el desig és, alhora, irresistible i autodestructor. El filòsof G. Marcel deia que aquest mite havia estat fonamental per a la seva vida i el seu pensament: li va ensenyar a discernir entre l’amor possessiu i l’amor oblatiu. Li va fer comprendre que estimar no és desitjar sinó aprendre a voler. L’amor només arribarà a ser humanament possessiu si abans ha estat oblatiu: si posa el bé de l’estimada per davant del mateix desig.
2. Un contrapès d’això pot ser... la Bíblia!: el Càntic dels Càntics exalta una estimada “bella com la lluna, escollida com el sol i abassegadora com un exèrcit ben aguerrit”. Un text desinhibidament eròtic, farcit d’al·lusions físiques tan explícites com no sé si apareixen en tota la literatura grecollatina (excepte en actitud de burla grollera, com en Aristòfanes o Marcial): els pits saltironants o el camp de blat del teu ventre (que m’evoca la Preciosa de Lorca: “Abre en mis dedos antiguos la rosa azul de tu vientre”)...
Però nova sorpresa: malgrat la sublim intensitat de la passió que pinta, el Càntic ocupa una part mínima del text bíblic: com marcant que l’amor sexual no és el camp de la vida sinó la força per viure-la. Al revés del pansexualisme de la nostra cultura en què l’aspecte sexual ocupa gairebé tot l’espai, i perd intensitat quan guanya en extensió i ajudat en això per la publicitat.
3. Sumant les lliçons d’Orfeu i el Càntic podem concloure que la sexualitat té una mica de diabòlica i una mica de divina: “Cruel com l’abisme i flamarada divina”, diu el Càntic (8,6).
Això pot explicar aquell llenguatge malsonant que pren el sexe com a material de burla, enuig o menyspreu; i que gent pudibunda condemna, contribuint així a l’absolutització del sexe. Fa anys, en una trobada amb nois de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) vaig conèixer en converses particulars la seva lluita per respectar les dones (“encara que algunes estan per menjar-se-les”), argumentantse que ells també volien que el patró els respectés: perquè, com a “exèrcit de reserva” eren prou apetitosos per a molts empresaris. Després de missa, vam sortir a prendre alguna cosa en un bar, a la glorieta de Bilbao. Els meus jocistes van començar a cantar cançons i a explicar cridant acudits verds, mentre jo pensava com aquella suposada mala educació els servia d’escut protector contra l’absolutització de l’aspecte sexual. I mentrestant entrava gent de casa bona que els mirava amb desdeny, i pensava: si sabessin que som un grup de nois catòlics i un capellà, sortim demà a la primera pàgina d’El País... També Max Scheler preguntava com és que, al cos humà, els òrgans del més sublim coincideixen amb els del més ridícul; i responia: perquè, si no ens guia el pudor, almenys ens freni la vergonya.
4. La gran paradoxa de la sexualitat humana és la seva incapacitat per realitzar plenament l’amor. L’amor té una trajectòria preciosa que va de l’admiració i l’atracció a la gratuïtat (que converteix l’atracció en crida), l’entrega i la unió. Però la unió sexual, per la seva naturalesa, és molt més reproductiva que unitiva: ho exemplifica la brevetat de l’èxtasi, i que té el seu cim precisament en la “sembra”. L’ésser humà buscarà sempre en la unió sexual més del que pot donar, amb perill de degradar-la. I que consti que l’atracció personal i corporal és en si mateixa preciosa: però acaba mostrant que, o no estem ben fets, o no estem fets per a una plenitud que no pertany a aquesta dimensió sinó a una altra.
5. Resumint: el sexe pot ser meravellós, com utilíssims poden ser els diners. Però l’experiència ensenya que, precisament per això, la seva activació veritablement humana exigeix esforços que ens semblen molt severs. La suposada “innocència sexual” que predica la nostra cultura és bessona d’aquell alliberament total d’impostos que reclamen tants milionaris nordamericans. Perquè, a més, la sexualitat té sempre una dimensió social, per molt personal i íntima que sigui (o millor, parlant com Mounier: precisament per això). Això ho obliden moltes esquerres que, parlant de socialisme, practiquen una mena de “capitalisme sexual”. Mentre altres dretes, que tant parlen de moralitat, practiquen una autèntica “luxúria econòmica”.
En la nostra cultura l’aspecte sexual ocupa gairebé tot l’espai, i perd intensitat quan guanya en extensió La gran paradoxa de la sexualitat humana és la seva incapacitat per realitzar plenament l’amor