El creador del pinyin
Lingüista xinès ZHOU YOUGUANG (1906-2017)
El lingüista Zhou era el pare del pinyin, la forma més popular i estesa de romanitzar el mandarí. El seu sistema ha facilitat l’estudi de l’intricat idioma tant als nens xinesos com als estudiants estrangers d’aquesta llengua. Va ser vital perquè els milers de caràcters del mandarí poguessin ser introduïts fàcilment a l’hora d’escriure en ordinadors i telèfons mòbils i, gràcies a ell, per exemple, els diaris occidentals podem escriure d’una manera més fidedigna els noms propis xinesos. Zhou va morir dissabte passat a Pequín, un dia després de complir els 111 anys.
Nascut a la Xina de la dinastia Qing, es va graduar en Economia a la Universitat de Saint John de Xangai als anys vint del segle passat, encara que ja llavors es va interessar pels estudis lingüístics. Va viure al Japó i als Estats Units (va ser banquer a Wall Street) abans de tornar a la Xina el 1949, amb molts altres joves idealistes, quan es va fundar la República Popular.
El nou règim de Mao Zedong va confiar en Zhou per liderar una comissió encarregada de reformar l’idioma xinès per ferlo més accessible a la població i reduir l’analfabetisme. El lingüista va passar tres anys desenvolupant el sistema pinyin, que es va publicar el 1958 com un complement d’ajuda per a l’estudi dels caràcters xinesos.
Encara que no ha tingut mai estatus d’escriptura oficial en una Xina on es considera que els caràcters són un patrimoni cultural insubstituïble, el pinyin amb alfabet llatí és molt habitual en la vida diària i es pot veure en mapes de metro, senyals de circulació o llibres educatius per a nens.
En l’era dels ordinadors s’ha fet ubic i té la batalla guanyada contra els tradicionalistes que lamenten que suplanti els caràcters tradicionals dels quals prové.
Abans del pinyin, un 85% de la població xinesa era analfabeta, però la reforma de l’idioma –que va incloure també la simplificació dels caràcters– va contribuir que en l’actualitat pràcticament tota la població del país més poblat del món sàpiga llegir i escriure.
A Taiwan i Hong Kong, tot i això, no s’utilitza i prefereixen el seu predecessor, el sistema Wade-Giles, desenvolupat per filòlegs anglesos al segle XIX. D’aquest últim conservem aquí noms com Pequín o Canton, que en pinyin són Beijing o Guangzhou.
Com la majoria dels intel·lectuals xinesos que van viure la revolució cultural, Zhou va passar llargues temporades desterrat al món rural i va estar dos anys fent treballs forçats en un camp de reeducació, fins que als vuitanta va ser rehabilitat.
A partir d’aquella dècada Zhou va treballar amb altres experts en tasques com la traducció de l’Enciclopèdia Britànica al mandarí, i va publicar diversos llibres sobre el xinès.
En els últims anys es va convertir en un crític de la repressió cultural del règim i advocava per les reforma política. “La gent del carrer ja no creu en el Partit Comunista”, va arribar a dir. El van vetar en actes oficials, alguns dels últims treballs van ser prohibits i fins i tot el govern va prohibir discutir públicament les seves opinions. Malgrat tot, va continuar escrivint articles fins que va arribar a centenari.
Zhou confessava en una entrevista el 2011 que li agradaria viure fins a poder veure com el govern reconeixia l’error que va ser la repressió de les manifestacions prodemocràtiques a la plaça de Tiananmen el 1989. Malgrat la seva longevitat, no ha pogut veure fet realitat aquest somni.