L’atemptat fallit a Tiffany’s
Joan Gasull novel·la l’intent de volar la discoteca de Platja d’Aro el 1969
Va ser el 24 d’agost del 1969. Feia sis dies que havia fet 18 anys. Indocumentat i sense permís de conduir, vaig agafar la Vespa del meu pare i a mitjanit, em vaig dirigir, per carreteres que ara trobo elementals però que en aquells moments desconeixia, a la discoteca Tiffany’s de Platja d’Aro. Portava vuit cartutxos de dinamita, quatre metres i mig de metxa i un fulminant. Tenia la intenció de fer volar l’edifici”. Així comença la novel·la El pacifista que pretenia volar una discoteca (Editorial Llibres del Segle), de Joan Gasull (Viladamat, 1949).
Aquell inici de relat no és ficció. Tampoc el que va passar a continuació. El jove, que no portava a la butxaca ni les 150 pessetes que costava l’entrada de la discoteca, convertida pel turisme local i internacional en el temple de les nits de la Costa Brava, va pujar a una de les terrasses per col·locar la dinamita. Descobert per un cambrer que creia que es tractava d’un lladregot, va saltar des d’una alçada de cinc metres i el seu cos va xocar contra el capó d’un cotxe. Va quedar semiinconscient i es va despertar en dependències de la Guàrdia Civil. A la butxaca hi portava un pamflet reivindicatiu que pretenia deixar al lloc dels fets i acabava amb un “Visca la revolució socialista dels pobles ibèrics”.
Aquest esperpèntic intent d’atemptat, completament fallit i probablement impossible perquè no és clar que funcionés amb aquell detonador, es va saldar amb un consell de guerra sumaríssim; igual que la condemna del seu autor, Francesc Tubau, a 18 anys de presó per delicte de terrorisme, que van quedar reduïts a set per una posterior amnistia. Però el fet va ser pràcticament silenciat per la premsa, sorpresa per la confessió d’aquell jove que va dir que ho feia “per perjudicar el turisme i enfonsar la dictadura” i del qual amb prou feines se sabia que pertanyia a uns Comitès d’Acció Revolucionària, una organització que era només al cap d’un reduït grup autodenominat també Joventut Indiketa Llibertària . Al judici es va dir que en el moment de ser detingut Tubau, hi havia entre 500 i 800 persones a la discoteca, però ell va dir que no sabia la gent que hi havia i que hauria actuat quan ja no hi quedés ningú.
Excepte algun article aïllat, fins ara aquesta acció havia quedat entre la confusió i la llegenda. Joan Gasull, que també va ser jutjat com a còmplice, juntament amb Miquel Didac Piñeiro –tots dos van ser absolts després de passar dos mesos a la presó–, s’ha decidit a reviure aquells fets amb un relat tan reflexiu com descriptiu que intenta acostar-se a les causes col·lectives i a les conseqüències personals que va tenir per als seus protagonistes. Ho ha fet posantse a la pell del seu company Francesc Tubau i amb la inclusió fictícia d’alguns amics que l’ajuden a organitzar la versió novel·lada.
El relat explica el despertar “revolucionari” de tres estudiants de batxillerat a Figueres. Les lectures de Marcuse i el marxisme, els recitals de la nova cançó, les classes de català, els capellans progres, la fascinació per les pintades del maig del 1968, l’impacte dels tancs soviètics a Praga, els hippies, Ràdio Pirinenca, Moustaki, els contactes amb gent del PSUC com Carles Caussa i Jordi Dagà... Aquest era l’ambient que va propiciar uns ideals més pròxims a les idees llibertàries que a les comunistes en uns moments en què la dictadura començava a mostrar algunes esquerdes. ETA acabava de matar l’inspector Melitón Manzanas i la Costa Brava s’omplia de turistes procedents de l’Europa democràtica.
Els efectes del maig del 1968 també arribaven, tot i que atenuats, al nostre país. Tot i així, com s’explica l’acció d’aquell jove sense cap tipus d’experiència ni política ni violenta? Aquesta és la gran pregunta que intenta respondre Joan Gasull. Sense estridències, sense dogmatismes. Remet encertadament al paper dels capellans guerrillers d’Amèrica del Sud. I es pregunta també: “Com podia ser que uns sacerdots, compromesos a predicar la bondat i l’amor a Déu i al proïsme, optessin per la violència?”.
La novel·la, la primera de Joan Gasull –que ha declarat que la va deixar llegir a Tubau– té una segona part encara més reflexiva sobre el sentiment de culpabilitat i la vida a la presó. I ens ofereix una altra sorpresa a través de la correspondència, fins ara desconeguda, de Francesc Tubau amb la seva professora, l’escriptora i poetessa Maria Àngels Anglada.
Les cartes enviades per la professora Maria Àngels Anglada posen el colofó als anys de presó del protagonista
Resulta que la dinamita va ser robada d’una pedrera de Roses, però Piñero havia aconseguit el fulminant en una visita al Cercle Bakunin de Roma, aprofitant un viatge de final de curs dels alumnes de l’institut de Figueres, acompanyats precisament per Maria Àngels Anglada, que naturalment no en sabia res. Aquest detall tampoc no es va conèixer al judici, ni hi va haver interès tampoc per esbrinar l’origen de la dinamitat i el detonador. La connexió italiana també es planteja a la novel·la: “Si des d’un punt de vista intel·lectual Tiffany’s s’alimentava d’aquell context europeu d’aparició de grups radicals que opten per la violència com a estratègia de lluita política, des d’un punt de vista orgànic s’havia de considerar una acció desvinculada de relacions amb qualsevol estructura externa”. Fins i tot s’apunta si no va poder ser algun infiltrat el que donés accés a aquell material amb tanta facilitat des del nucli anarquista romà.
Maria Àngels Anglada es va cartejar amb Tubau durant la seva estada a la presó. Li aconsellava lectures (Rilke, Espriu, Incerta glòria...) i li va fer arribar regals (llibres, bombons, unes botes...) per atenuar la solitud i el trauma de la presó. També va fer gestions per aconseguir l’indult, en les que va participar el bisbe Camprodon, sense èxit. És la part final d’una novel·la que també es podria dir que no ho és, sinó que només busca fer realitat les paraules de la poetessa: “Et deixaré, si vols, la veu, / mentre tu tens els llavis closos”.