El “nàufrag” Palau i Fabre
No només picassià, sinó sobretot poeta i dramaturg, Josep Palau i Fabre és un dels homes de lletres més rellevants de la Catalunya de la segona meitat del segle XX. Ara que s’escau el centenari del seu naixement, la seva Fundació a Caldes d’Estrac, ara presidida pel també poeta Joan Noves, faria bé de procurar ressituar-lo en el cànon del qual va ser expulsat pel “realisme històric” que Castellet i Molas van entronitzar a Poesia catalana del segle XX (1963).
En el pròleg programàtic d’aquesta antologia (que també deixava fora de joc noms com Vinyoli o Perucho) MolasCastellet valoraven així l’obra de Palau: “L’intent de bastir la poesia de l’alquímia es clogué amb el fracàs[...] Palau i Fabre identificava, com ho havien fet també els surrealistes vint-i-cinc anys enrere, el bon seny burgès amb el racionalisme tout court. I no era cert –no ho havia estat mai. Enfront del bon seny burgès, des de feia anys, s’havia desenvolupat un racionalisme humanista, de profundes arrels històriques, que no es podia ignorar. D’aquí la fallida de tot un edifici ideològic i, en conseqüència, de la poesia de l’alquímia. Aquesta fallida, però, no arrossegava amb ella el valor artístic dels poemes de Palau i Fabre. Únicament els aïllava de la història, els condemnava a la solitud[...] Sembla que la interpretació de la seva obra com una poesia revolucionària era errada. Més que una expressió d’una revolta política, social i literària, eren els crits o les blasfèmies d’un nàufrag més”.
Molas, a qui s’ha d’atribuir aquest judici crític, inseria el “nàufrag” Palau en el que considerava caduc, conservador i
El centenari hauria de servir per ressituar el poeta en el cànon del qual va ser expulsat pel “realisme històric”
idealista corrent del postsimbolisme. Sí, fent alquímia poètica amb els materials de la pròpia vida, Palau havia optat per “la follia” (tan constitutiva de romàntics i surrealistes) com a reacció contra la sensatesa de l’idealisme burgès noucentista (que era, pel Molas marxista d’aquells anys, un racionalisme humanista, però no revolucionari). A Palau se li retreia que hagués pres partit per la irracionalitat i per l’individualisme, en comptes d’haver optat pel racionalisme revolucionari del “realisme” (tal com Molas i Lukács l’entenien: company de viatge del materialisme històric).
L’escriptor només compromès amb la pròpia obra, com amb la pròpia existència, no feia el que convenia... A la cenyida panoràmica La literatura de postguerra (1965) Molas encara considerava (ficant al mateix sac Palau i Vinyoli) que “per a ells el poema no era sinó una rara flor exquisida; el poeta un ésser d’excepció que, des de les seves altures divines, menyspreava les inquietuds, les angoixes i les misèries del món que els envoltava”. Menyspreava? El centenari de Palau i Fabre també podria servir per revisar la incidència que va tenir sobre la literatura catalana aquell “realisme històric” com a proposta estètica d’obligat compliment que la mateixa evolució històrica del país aviat va deixar obsoleta.