“Les guerres carlines van ser el dolor de part de la modernitat”
Raül Garrigasait debuta en la ficció amb ‘Els estranys’, ambientada en el 1837
Hi ha un ressorgiment a Catalunya de la literatura inspirada en les guerres carlines. Es torna a llegir Marian Vayreda i Joan Perucho. Més que una fatiga de tant llibre sobre la Guerra Civil del 36 i recerca de material narratiu en altres guerres civils oblidades, reverdeix el debat entre el que és vell i el que és nou, les arrels conegudes de la tradició i l’aventura incerta del progrés, el sentiment populista i la raó il·lustrada. Per aquest camí va Els estranys (Edicions de 1984), debut en la ficció de Raül Garrigasait (Solsona, 1979), un erudit coneixedor de les literatures clàssiques i germàniques, director de l’editorial Alpha i autor de l’exquisit El gos cosmopolita i dos espècimens més (A Contravent).
Un jove nascut a la guerrera Prússia, Rudolf von Wielemann, es dirigeix el 1837 a Solsona per lluitar amb els carlins contra els liberals. No és una novel·la d’idees amb personatges al·legòrics; tots ells tenen llums i ombres. El soldat tradicionalista, entrenat per matar, però que toca meravellosament les sonates de Beethoven es troba amb Miquel Forasté, un metge ambiguament liberal, entrenat per salvar vides, que creu en la ciència i que dona cops penosament al piano, però que fa visques a la Santa Inquisició i creu que el catolicisme és cinisme, però un cinisme necessari. Tots dos pensen de manera oposada, però els uneix la música. Una música que l’autor vol traslladar a la seva escriptura.
“Hi ha dues històries”, diu Garrigasait”. La del jove militar prussià és la principal i, després, hi ha una altra història, breu, esquemàtica, situada en el present, d’un noi que rep l’encàrrec de traduir les memòries del príncep alemany Felix von Lichnowsky, un personatge real. I després, com a les obres de Cunqueiro o Cervantes, hi ha moltes altres històries orals de personatges secundaris. “Aquest plantejament -diu Garrigasait– em permet vincular la història amb el món contemporani i expressar dilemes del present. Per exemple, quant de dolor és necessari per modernitzar una societat? Les guerres carlines van ser el dolor de part de la modernitat, però al llibre no queda clar quin dels dos bàndols és més modern. A mi m’agrada que la literatura expressi el que no acaba de quadrar en el pla teòric teòric. I aquest debat entre retòrica il·lustrada i, diguem-ne, sentiment popular, per no anomenar-lo, sisplau, populisme o trumpisme, és molt contemporani, perquè vivim un moment en què aquest discurs il·lustrat ha fracassat”. Garrigasait diu que la primera guerra carlina coincideix en l’època amb el romanticisme alemany d’E.T.A. Hoffmann i Kleist i la van alimentar els professors de la Universitat de Cervera, que després van fundar la nova Universitat de Barcelona. “La primera guerra no va tenir res a veure amb el regionalisme. Els seus teòrics oficials utilitzaven una retòrica grandiloqüent que no era seguida pel poble. És el que Eric Hobsbawm anomena ‘rebels primitius’, rebels sense ideologia, una revolta visceral com a manera de lluitar contra l’Estat modern, que crea jutges, funcionaris, notaris, la necessitat d’impostos, i llavors els que s’hi oposen agafen el trabuc.”
El jove prussià, quan arriba a Solsona, té les idees clares, una ideologia estricta, però a poc a poc, quan entra en contacte amb la realitat, la seva visió del món, el seu esquema mental d’ordre i lògica es va esfondrant. “La literatura -diu Garrigasait– mostra que les ideologies només són interpretacions esquemàtiques de la realitat”.
La novel·la té un to de comicitat tràgica -“he rigut molt mentre l’escrivia”- i hi dominen els personatges masculins. Els femenins callen: “els testimonis de la història -comenta l’autor- no donaven veu a les dones i he volgut convertir aquesta absència, aquest silenci, en un tema de la novel·la”.
“Avui vivim un moment en què el discurs il·lustrat ha fracassat”, diu l’escriptor