Patró de les causes perdudes
L’equip blanc-i-blau ressuscita el València regalant-li el primer temps i firmant un dels seus pitjors partits
MOLTES FACILITATS Amb Diego Reyes i Álvaro Vázquez, la banda dreta de l’Espanyol va ser una autopista per als locals
SOBRE LA MARXA Salva Sevilla i Javi Fuego van patir iniciant el joc, i David López va tornar a assumir la responsabilitat ció: un xut creuat des de l’interior de l’àrea d’Álvaro Vázquez al 35 que Diego Alves va aturar sense problemes.
Després de la represa, Quique va reaccionar fent seure –i assenyalant–
El València no guanyava a Mestalla des del setembre passat, i va haver d’arribar l’Espanyol perquè ho fes. La història és tristament coneguda per l’afició blanc-i-blava, que arrossega com una condemna ancestral la d’exercir de bon samarità i defensor de les causes perdudes. A costa de les pròpies, evidentment. Perquè ahir, més que amb el primer equip, l’Espanyol va saltar al camp amb Pericos Solidaris, l’oenagé del club, per defensar amb vehemència la causa del valencianisme. Una altra absurditat d’un equip capaç del millor i del pitjor.
La diferència en el plantejament inicial dels dos equips ja marcava el que podia ser el partit. Mentre Voro recuperava Garay per dirigir la seva defensa després d’un mes de baixa per lesió i buscava una alternativa al centre del camp amb el filial Carlos Soler, que feia seure Mario Suárez després d’haver encès el valencianisme –encara més– a les xarxes socials, el tècnic espanyolista es dedicava a tapar forats per l’acumulació d’absències amb què va anar a València i, per què no, sorprendre amb alguna innovació.
Ahir no va ser de dibuix, ja que va acabar disposant el 4-4-2 que li ha funcionat més bé, amb Jurado com a parella de Gerard i Álvaro Vázquez a la banda que va deixar lliure Piatti, sinó a la sortida de pilota: Salva Sevilla i Javi Fuego es van alternar com a tercer central quan l’equip havia de jugar des de darrere, tot i que tant l’un com l’altre van arriscar massa i van perdre pilotes en una zona massa perillosa, començant per la del gol local, i va acabar sent David López qui va tornar a assumir la responsabilitat la majoria de vegades.
El del planter, de fet, va ser un dels pocs blanc-i-blaus que va destacar en un primer temps per oblidar. Va començar traient de sota els pals un xut de Soler ja al minut 6 de joc amb centrada de Gayà i va ser fonamental en els ajuts a Diego Reyes a la banda dreta en absència d’Álvaro, molt avançat. Per aquí va ser per on el València, amb el mateix Gayà, Parejo i Nani, va entrar a tot plaer. I va ser precisament per aquesta banda per on els locals van trobar amb sorprenent facilitat la combinació perfecta perquè Nani assistís l’exblaugrana Montoya, l’heroi per accident que va obrir el marcador al minut 17.
A partir d’aquí, en lloc de reaccionar, l’Espanyol va especular al centre del camp i es va limitar a veure-les venir, deixant que els locals continuessin assumint tot el protagonisme. Garay fins i tot va tenir la sentència al primer període, quan va rematar fora des de l’àrea petita, gairebé sense angle (32). L’única ocasió espanyolista, si és que s’ha de considerar com a tal, va ser la rèplica a aquesta ac- Álvaro en la seva reaparició per fer sortir al camp Melendo, que no va desaprofitar l’ocasió per destacar per la seva desimboltura amb la pilota, i veient que el seu equip continuava sent inofensiu tot i haver sortit amb més grapa, va recórrer a José Antonio Reyes, que va saltar al camp per Salva Sevilla.
El pla B del tècnic era disposar un 4-2-3-1 amb Jurado al doble pivot i Reyes a l’enllaç, però quan no es juga a res, ni els noms ni els esquemes tenen gaire importància. I l’Espanyol, més que anar a buscar el gol amb un Gerard Moreno que va tornar a estar massa sol a dalt, es va deixar portar fins a encaixar el segon. Va ser a pilota aturada, per no trencar el costum i ampliar a tres la ratxa de partits amb gols encaixats d’aquesta manera. Parejo va servir amb mestria un lliure directe des del vèrtex dret de la porteria espanyolista per sobre de la barrera. Malgrat que Diego López es va lluir per treure la pilota sobre la línia, Santi Mina va ser el més espavilat de la classe i es va avançar a Óscar Duarte per rematar de cap a la xarxa.
Era el minut 72 i semblava un miracle que l’Espanyol pogués aixecar el marcador. No es pot dir que perdés l’honor, tot i que al seu joc va tenir una falta alarmant de verticalitat, espurna i gol.
A cinc minuts del final David López va posar un fil d’esperança marcant gràcies a una pilota que va escopir el travesser després d’una centrada de José Antonio Reyes rematat de cap per Gerard des del cor de l’àrea. Però ja feia massa que l’Espanyol havia perdut el partit.