Premi a la tossuderia
Gerard Farrés degusta un bocí de glòria pujant al podi a la 10a
El Dakar n’hi devia una, a Gerard Farrés. O dues, o tres. El senglar del desert ,l’ àngel de la guarda, el pilot més obstinat de la caravana i un dels més solidaris, finalment ha pogut assaborir un bocí de glòria del ral·li més mític. El seu 3r lloc, assolit dissabte sobre la botzina, a l’esprint, per només 48 segons de marge, fan per fi justícia amb aquest veterà pilot nascut a Manresa fa 37 anys.
“És un podi, però per mi és tan gran com una victòria; fer podi en un dels anys més difícils és un somni fet realitat”, comentava ahir Gerard Farrés en conversa telefònica amb aquest diari des de Buenos Aires, mentre el seu equip començava a empaquetar per a la tornada. Una estructura murciana privada, Himoinsa KTM, que l’ha portat fins a un èxit que havia perseguit durant 10 anys, des que va debutar al Dakar que sortia de Lisboa el 2006, amb 26 anys. Una dècada farcida d’esforços, de patiments, de sacrificis, de renúncies, de buscar-se la vida... que quan va acabar l’especial li van passar pel cap.
“Em van dir el resultat i em vaig posar a bramar sobre la moto; em vam venir tots els records, tots els anys de sacrificis, em vaig recordar de la meva família, de la molta gent que m’ha ajudat”, deia Farrés, que plorava “per treure tot el que tenia dins, perquè el Dakar és una cursa on passen moltes coses, la majoria dolentes, i acabar-la, fent-ho en el podi, no té preu. Això és màgic”, deia emocionat.
I tant que en passen, de coses. Gerard ho sap bé, i és que el 2006 debutava amb un genoll destrossat dos mesos abans (menisc i lligaments trencats), sense cap preparació física, i va acabar-lo (16è) com el segon millor debutant. Es va guanyar el sobrenom de Senglar del desert. Al 2007 Yamaha el va deixar sense el seu segon Dakar perquè li va rescindir el contracte un mes abans. El 2008, la suspensió del ral·li per amenaça terrorista. El 2009, com a motxiller de Marc Coma al KTM Repsol oficial, hi va anar amb tots dos canells trencats, disposat a sacrificar-se pel cap de files. En una etapa va haver de córrer 274 km sobre la llanda per haver de deixar un neumàtic a Coma... La seva tasca com a fidel escuder, cobrint les espatlles, van ser clau en la consecució del segon Dakar per al pilot d’Avià. El 2010, Farrés comença un llarg periple: se’n va a Aprilia, a fer de motxiller de Chaleco López (un abandonament i un 28è), prova sort amb l’italià Bordone-Ferrari (7è), tasta una Honda amb l’equip Wild Wolf (69è), després dos anys amb Gas Gas (dues retirades), viu gestes memorables del Dakar, com quan el 2014 va salvar d’una mort segura Enric Martí, perdut, deshidratat i delirant a 52ºC, o quan el 2016 va ajudar Rubén Faría, que s’acabava de trencar un canell.
Després de voltar molt, el 2016 troba el que sempre havia buscat: “Un equip on poder lluitar per guanyar i alhora sentir-me feliç”. Fitxa per l’equip murcià KTM Himoinsa, dirigit per l’expilot Miguel Puertas, i Gerard torna a ser competitiu. Va fer 8è l’any passat i ara 3r. “Aquí soc molt feliç, és com una família, tots hi estem molt bé, he rebut molt ajut d’Iván Cervantes, d’Antonio Ramos, Dani Oliveras, Rosa Romero i Antonio Gimeno”, diu Farrés, a qui queda un any de contracte, Dakar 2018 inclòs. “Jo no em mouria per diners, només per fer-ho més bé”, diu, sense ganes de marxar, però conscient que per optar a guanyar el Dakar li cal més pressupost, més ajut de KTM, millors prestacions...
El mèrit de Farrés és gegantí. Només cal veure les classificacions: és l’únic privat al podi, només superat per dues KTM de fàbrica, havent deixat enrere les Honda, les Yamaha, les Husqvarna pota negra... “Hi havia 30 pilots oficials, així que acabar al podi és complicadíssim. Les diferències amb les estructures de fàbrica són abismals, en assistències, en motor, en suspensions, en el fet de tenir càtering o fisioterapeuta. Perquè us en feu una idea: la KTM de Toby Price em treia dos minuts en una recta de 90 km...”.
Però tant se val. La fortalesa psicològica, la mestria d’anys de navegació, la minimització de danys, la paciència de 10 edicions i l’obstinació per tastar un bocinet de glòria han portat Farrés al podi. I un esprint final heroic amb Van Beveren a l’última etapa, en què li va eixugar els 12 segons que tenia de retard i a sobre n’hi va treure 48 més.
“Deu anys m’ha costat... Les he passat putes. Ja ens coneixem. Però mai no he perdut la il·lusió ni les ganes de millorar. Ha valgut la pena el sacrifici. El més gran? Haver tret molt de temps a la família”. Per això té ganes de fer, demà quan arribi a casa, una forta abraçada a les seves dones, l’Anna, la Jana i la Laia.
L’EMOCIÓ DE L’ÈXIT “És un podi, però per mi és tan gran com una victòria; en aquests deu anys les he passat putes”