Messi i el xiclet
Ho explica Leonardo Faccio, un dels biògrafs de Messi. Durant l’enregistrament d’un anunci, el jugador és al vestidor. El director de l’espot li pregunta: “¿Què fas abans de sortir al camp?” Resposta: “Menjo xiclet”. Així l’he imaginat durant aquesta rocambolesca setmana en què el Barça ha certificat que viu encallat entre la cultura d’empresa i la cultura de club. En funció de la intensitat amb què mastega el xiclet, els que l’envoltem el podem interpretar, però Messi sempre acaba responent allà on no té rival: al camp. El caprici de no anar a la cerimònia de The Best i els successius episodis que han amanit algunes declaracions corporatives podrien haver-lo situat en una posició incòmoda. Però, vuit dies més tard, els fets li donen la raó: Messi és imprescindible, encarna la diferència entre ser un equip correcte i un gran equip, la seva creativitat no decau ni futbolísticament ni mercadotècnicament, i desmenteix aquella parida pseudofilosòfica segons la qual l’essencial és invisible als ulls.
De vegades oblidem que el secret del futbol rau en la possibilitat d’una hipotètica proesa i no en certeses prèviament establertes. Des d’aquest punt de vista, Messi és el futbolista més rendible de la història perquè manté un nivell de sorpresa creativa pel públic i, a més a més, és decisiu en la quantitat de títols competits. Fa anys que convivim amb ell i encara no sabem què pensa. En un univers informatiu en què el que es diu no té cap valor i només s’apel·la a la prostituïda importància de qui ho diu, Messi s’estalvia la comèdia d’aparador i només parla si li ve de gust o per contracte. També és l’expressió màxima del fracàs periodístic. Com que no podem explicar-lo perquè és reconsagradament hermètic, l’interpretem de manera aproximada i ens conformem amb admirar-lo com si fos un fenomen vagament astrofísic.
I és en aquest context quan sembla que haguem entrat en una nova fase, una mica més absurda que les anteriors. Potser sí que existeix messidependència futbolística però el que és segur és que la messidependència institucional s’agreuja. L’amplificació de declaracions objectivament elogioses d’Òscar Grau i Pere Gratacós han generat distorsions ambientals provocades no pas per cap reacció de Messi, com va passar amb Javier Faus, sinó per un acoblament sonor que depèn més d’una crònica predisposició a l’estridència que d’una autèntica discrepància. El soroll i el sensacionalisme ja no són només la guarnició d’un plat sinó que, si convé, són una única substància, irreal, que genera decisions tan frívoles com degradar Pere Gratacós (un Gratacós que, precisament per haver estat un home de club que no ha dissimulat mai la seva simpatia pel projecte rosellista, ja havia acceptat altres turbulències ). I aquí és on intervé Bartomeu.
Josep Maria Bartomeu aspira, des de que va arribar a la presidència, a convertir el Barça en una màquina gens sorollosa i que funcioni assumint objectius i aplicant una gran eficàcia executiva. La pràctica, en canvi, el desmenteix i l’obliga a intervenir més enllà del que ell voldria per corregir uns excessos que, en realitat, no existeixen però que sí alteren l’irreal dia a dia de l’equip i del club. La promiscuïtat amb la irrealitat mediàtica no és casual. Ja fa temps que el club aposta per un blindatge informatiu pervers que, en nom del control, esperona la pitjor creativitat i banalitat i una supervivència deontològica que ha de refugiar-se en l’opinió i l’anàlisi dels rampells d’ineficàcia o paranoia comunicativa del club. Després d’una setmana institucionalment grotesca però futbolísticament il·lusionant (resultats, joc, gestió de la plantilla), la directiva ha ressuscitat les velles contradiccions entre ser realment més que un club o conformar-se amb ser una empresa fal·lible. Si a molts països el debat se centra en decidir si la identitat col·lectiva es basa en la fidelitat o en l’èxit, en el cas del Barça sembla que l’existència d’un model estètic (El Model) s’estigui convertint en la coartada per amagar que (i que duri!) de qui de veritat depenem no és de cap entrenador, directiu, ideòleg o patrocinador sinó d’un geni introvertit que s’ho mira tot menjant xiclet.
El soroll i el sensacionalisme ja no són només la guarnició del plat: són el plat