La cabina dels germans Marx i l’autonomia
La conferència de presidents autonòmics té precedents que no conviden a l’optimisme. Eren com la cabina dels germans Marx, en què sempre que Catalunya reclamava alguna competència les altres comunitats cridaven: “I també dos ous durs!”. I quan semblava que les exigències s’acabaven, sonava la botzina d’Harpo i Chico afegia: “En comptes de dos, posa’n tres”. Ahir Soraya Sáenz de Santamaria va passar per Los desayunos (TVE) per convèncer-nos que a la conferència d’avui es prendran decisions que tindran continuïtat. En aquest país, tenir continuïtat no vol dir res i no sé si serveix de consol que la vicepresidenta afirmi que, malgrat les cadires buides, tots els catalans estarem presents a la reunió, ja veurem en qualitat de què.
L’altre vicepresident de moda, Oriol Junqueras, va anar a La Sexta per ser examinat per Ana Pastor, que ja no dissimula la nul·la confiança que té que els seus entrevistats arribin al nivell que exigeix l’ego-rictus de l’entrevistadora. Uns dies abans, a RAC1, Junqueras havia aprofitat l’hospitalitat de Jordi Basté per declarar que “El Junquerisme és amor!”, una bestiesa autoproclamada que, a La Sexta, no es va notar. Alguna cosa terrible deu estar a punt de passar perquè es parli tant de Catalunya als mitjans espanyols i es convidin polítics independentistes. Gabriel Rufián va acceptar la invitació de La
Sexta Noche per tornar a exhibir el seu repertori de recursos escenogràfics i limitacions declaratives. Quan creus que vol respondre amb contundència de serra mecànica, es desmarca amb rialles postadolescents i es posa a suar com algú que, en un casament, constata que no ha triat la roba adequada. “Pujol y su clan representan, junto a Ciudadanos, lo peor que le ha pasado a la política catalana”, va dir com si repetís la frase d’un monòleg mil vegades assajat. De manera que quan li van repreguntar sobre aquesta afirmació, Rufián no va reaccionar i va continuar suant i rient amb una barreja de candidesa i insolència. Això sí, va ser àgil quan li van preguntar si passava res entre ell i Ciutadans: “No les tenemos manía; tenemos memoria”.
I Ferraz? No hi ha cap seu política tan mediàticament vigilada i deu existir una conxorxa per fer creure als membres del comitè federal que són importants. Només així s’explica el to de frivolitat que gasten quan s’acosten a la seu i, protegits per models molt semblants de polars, deixar anar declaracions com les de Patxi López, que és al socialisme el que els dos (i tres) ous durs són a la cabina dels germans Marx: un recurs de redundància còmica. Que la seva candidatura sigui tan aplaudida pel PP hauria de fer reflexionar els socialistes. Suposant que encara els quedin ganes de reflexionar.
Rufián va tornar a exhibir el seu repertori de valors escenogràfics