Un moment decisiu
Les grans xifres de l’economia espanyola semblen bastant bones, en part perquè les dels nostres socis són molt deslluïdes. Però, sota la superfície, tot no va bé: com ha escrit Miquel Puig (La gran estafa), continuem sent un país amb un atur massa alt i uns salaris massa baixos per als serveis socials –educació i sanitat– a què creiem que tenim de dret. La possibilitat, sospesada pel ministre d’Hisenda, d’emetre deute per finançar les pensions –és a dir, d’endeutar-nos per finançar el consum–, si no és una broma, hauria de ser un avís per a tothom: el que hem anomenat retallades, que vam creure circumscrites als anys de crisi, poden ser més que el principi d’una lenta degradació del nostre Estat de benestar.
No n’hi ha prou, doncs, de crear molts llocs de treball, sobretot si només els immigrants els accepten: han de ser llocs de treball ben remunerats, i aquí se’n creen molts menys dels que fa falta. Miquel Puig ha calculat que un treballador amb ingressos anuals inferiors a 18.000 euros no torna a l’Estat la totalitat del que ha consumit en educació i sanitat durant la seva vida. Resulta que en aquesta situació es troba gairebé la meitat de la població treballadora espanyola (el salari mitjà és de 19.000 euros). Queda, sens dubte, camí per recórrer fins a poder respirar amb tranquil·litat. Sigui dit de passada, la xifra de 18.000 euros és també la que assenyala el límit inferior del copagament dels medicaments dels pensionistes, com ens recordava no fa gaire l’acabada d’estrenar ministra de Sanitat.
Es pot provar d’augmentar els salaris imposant un límit als beneficis, si bé cal admetre que, a la pràctica, el remei ha resultat ser pitjor que la malaltia: és bo, per tant, que la proposta d’Alfonso Guerra, sota el nom de llei de Ferro dels Beneficis, quedés en proposta. L’alternativa, que em sembla preferible, no per més justa sinó per més pacífica, consisteix a aconseguir un augment sostingut de la productivitat. Aquest és l’objectiu del tan esbombat “canvi del model productiu”: fer millor coses que ja es feien, incorporar altres activitats de més valor i deixar de fer les que no valen la pena.
Els protagonistes d’aquest salt cap a una productivitat més alta de l’economia són, sens dubte, empresaris i treballadors. El Govern disposa, tot i això, d’un estímul de gran eficàcia potencial: no, no es tracta de paquets de subvencions, per ben dissenyades que semblin, sinó d’una cosa més senzilla: l’elevació, gradual però sostinguda, del salari mínim. S’acaba de situar en 707 euros mensuals, que dona una mica menys de 10.000 euros a l’any, un 55% inferior a la xifra màgica d’abans. Amb augments anuals del cinc per cent trigaríem onze anys a assolir-la: un camí, com es veu, exigent però no utòpic. L’augment recentment acordat, del vuit per cent, deixa el salari mínim molt per sota del mitjà, i per tant afecta molt poca gent. Tot i això, amb aquesta mesura el Govern envia un senyal orientador a tots els actors econòmics, indicant-los el camí que vol seguir; i a mesura que vagi augmentant, el salari mínim començarà a mossegar, és a dir, a influir en les decisions de les empreses.
A mesura que vagi augmentant, el salari mínim començarà a influir en les decisions de les empreses
Les xifres anteriors indiquen que apostar per un augment sostingut de la productivitat suposa un gran canvi, que, com tot canvi, crea guanyadors i perdedors. Molts veuran perillar la seva prosperitat; d’altres amenaçaran amb acomiadaments i tancaments. Uns tindran raó i d’altres no, i serà tasca de l’Administració separar el gra de la palla. Per això el ritme de l’augment ha de ser pactat, però no votat per unanimitat. El lector, de tota manera, ha d’estar tranquil: no s’ha trobat, a la pràctica, una relació de causa a efecte entre un augment ben dissenyat del salari mínim i un augment de l’atur.
No s’aconsegueix en dos dies, ni és cosa d’un ministeri, un augment sostingut de la productivitat. Costa dècades i implica a tothom: les noves activitats demanen treballadors formats per desenvolupar-les, a més d’empresaris per crear-les i investigadors per obrir noves possibilitats. Ha de millorar la protecció al treballador –millor formació i millors serveis de col·locació– perquè els canvis es portin sense traumes. Tot això demana temps, i l’art del polític consisteix precisament a administrar aquests temps perquè l’avenç es produeixi sense ruptures innecessàries.
Estem davant d’una cruïlla no menys decisiva que el 1959, quan Espanya va enterrar l’autarquia per obrir-se a l’exterior, però amb una gran diferència: llavors no hi havia més remei, perquè els cofres del Banc d’Espanya eren gairebé buits. Avui podem continuar així un temps sense que s’enfonsi el país. Això sí, els que vinguin darrere ens retrauran la nostra covardia, per molt que l’anomenem prudència, i tindran raó.