L’hora catalana
El pessimista diu: el temps se’n va. I l’optimista diu: el temps està per venir”. Així expressa l’experiència del temps el poeta gal·lès Ronald Stuart Thomas. El temps de Catalunya es mou en la mateixa direcció. Els pessimistes adverteixen que el temps se’n va sense deixar l’empremta política esperada, la independència. Els optimistes s’afanyen a proclamar que el referèndum ha de venir.
Luciano Concheiro, finalista del premi Anagrama d’assaig, planteja en el seu llibre Contra el tiempo la necessitat de “fer sorgir una temporalitat que disloqui l’acceleració”. Al nostre present polític li costa respirar de tantes metes sobreexposades. Hi ha un excés d’exhibició pública que només
F. RIERA, enlluerna, sense concretar allò que persegueix. El temps a Catalunya ha adquirit l’estranya qualitat d’anar cap endavant i cap enrere, com si l’instant polític tingués la propietat de ser reversible. Ara es convoca al poble cap a nous actes de desobediència, ara s’hissa la bandera espanyola perquè ho exigeixen les lleis i les normes de l’Estat. El temps que viu Catalunya, a cavall entre la normalitat i l’excepcionalitat, sembla convocar la sentència del Comitè Invisible: “Aquest món no aniria tan de pressa si no estigués constantment perseguit per la proximitat de la seva caiguda”.
No es tracta de donar cos a un elogi de la parsimònia i la lentitud, però el rellotge polític hauria d’incorporar factors de desacceleració que permetin madurar solucions que garanteixin respondre als objectius perseguits. No es tracta d’acollir el temps buit del Govern espanyol, on queden suspeses, com partícules de pols, les anunciades vies de diàleg. El conflicte entre Catalunya i Espanya, en el qual estem instal·lats des de l’any 2012, és un temps estigmatitzat, en què les propostes que s’intenten desplegar són com les ales de l’estruç, que permeten impulsar-se per agafar velocitat, però no per volar. Temps estigmatitzat pels altres, que el veuen negatiu i sense crèdit. L’any que ara iniciem hauria de deixar enrere l’asseveració “com pitjor, millor” com a visió política. La política catalana hauria d’exigir un respir que permetés rearmar una proposta possible, flexible i centrada en la irrenunciable defensa dels interessos de Catalunya. En el seu poema Temps, R.S. Thomas conclou: “De joves, el nostre hobby era assassinar-lo / De vells, preguem per la seva recuperació”.