Així rugeix Trump
Explicava l’amic Carlos Luis Álvarez, Cándido, que a la tertúlia del cafè de Peñalba a Oviedo es va obrir una discussió irresoluble durant mesos sobre la manera de rugir dels lleons. Un sector afirmava que rugien cap a fora, expulsant l’aire dels pulmons, i l’altre que rugien cap a dins, aspirant. Cada bàndol anava cada setmana aportant arguments, enregistraments, llibres de zoologia i testimonis diversos, des del lleó de la Metro en endavant, a favor de les seves posicions sense que fos possible concloure la qüestió. Es va anunciar l’arribada d’un circ amb feres i els tertulians van anar en processó fins a les gàbies. El més decidit va atiar amb un pal el lleó, que va rugir de la manera acostumada. Els que van sentir desautoritzada la seva tesi es van alçar al crit d’“així no es rugeix!” sense donar-se per vençuts.
Ens passa el mateix en relació amb el president electe dels Estats Units, Donald Trump. Pensàvem que així no es rugeix i vam estar atents als seus rugits des del començament de la campanya de les primàries fins a l’escrutini de les presidencials del novembre passat. Volíem pensar que de la mateixa manera que la calor dilata els cossos, la proximitat al poder portaria Trump a practicar els habituals exercicis d’idoneïtat de cara a les institucions que l’habilitessin per accedir a les responsabilitats del poder. Però ha mantingut inalterable la seva manera de rugir.
Vam veure els socialdemòcrates alemanys al congrés de Bad Godesberg, el 1959, renunciar al programa màxim que incloïa dissoldre la Werhmacht abans d’entrar en la coalició governamental; el PS de Mitterrand reconciliar-se amb la
force de frappe al congrés anterior a les presidencials que va guanyar el 1981, o Felipe González eliminar la definició marxista del PSOE el setembre del 1979. Totes aquestes victòries van anar precedides de renúncies. Però Trump ha funcionat a la inversa. El seu maximalisme i despropòsits han anat in crescendo amb la proximitat a la Casa Blanca, com proven els seus tuits i la conferència de premsa de l’11 de gener.
Entenguem, doncs, que, com ha escrit Emily Bell, de la Columbia Journalism School, “Donald Trump is a media organization”. Sapiguem que amb ell la política d’apaivagament no condueix a res i preparem-nos per al pitjor.