A cops de definició
Des de fa un temps, el concepte de cop d’Estat salta d’article a article, de tuit a tuit. I de salt en salt canvia d’aspecte. Com si fos un altre. Segurament perquè la definició és la identitat dels conceptes i perquè, com va assenyalar Nietzsche, només és definible allò que no té història. Però això no impedeix que es pugui explicar la història de les seves definicions. Quan Gabriel Naudé va escriure les Consideracions polítiques sobre els cops d’Estat (1639) va presentar aquests cops com a accions audaces i extraordinàries que anaven contra el dret comú i s’allunyaven de la forma de la justícia. Tot i que apuntava que n’hi havia d’altres menes, el secretari del cardenal Guido de Bagni es va ocupar sobretot de les accions (massacres, assassinats polítics, etcètera) que feien els prínceps com si estiguessin forçats per les circumstàncies, en nom del bé general i posant en risc l’interès d’alguns (o molts) particulars.
Els cops d’Estat que Naudé tenia interès a definir servien bàsicament, encara que calgui llegirho entre línies, perquè aquells que ja tenien el poder el conservessin o el consolidessin. Aquests no eren els cops de què fins no fa gaire parlaven diccionaris com el Diccionari general de Fabra o el Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) en l’edició del 1992, que es fixaven en aquelles accions en què un poder o institució de l’Estat usurpava les atribucions d’altres poders estatals. D’acord amb aquestes definicions, els cops continuaven sent vistos com a actes de l’Estat, però d’un Estat dividit en què un poder volia apropiar-se d’un poder més gran que el que fins aleshores li pertocava. En la tradició francesa contemporània s’ha acostumat subratllar l’aspecte legal d’aquesta apropiació de vegades sense parar gaire atenció a la possible violència concomitant. Així, segons una molt citada definició del diccionari Larousse, un cop d’Estat era “una violació deliberada de les formes constitucionals per un govern, una assemblea o un grup de persones amb autoritat”. Llegint aquesta definició, convé no oblidar el 18 de Brumari i la dèria de Napoleó per fer una truita sense trencar els ous portant a terme un cop d’Estat parlamentari que respectés, aparentment, la legalitat.
La definició que actualment es troba al DRAE ja no reserva a un o altre poder de l’Estat el protagonisme del colpisme: “Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado, desplazando a las autoridades existentes’’. El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, en canvi, no permet pensar en accions d’aquesta mena desvinculades de les forces armades estatals: “Acció de prendre violentament el poder polític d’un país un grup minoritari vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades”. Amb una mica de sort, les disputes entre els seguidors de la definició del Larousse i els partidaris de la definició de l’IEC contribuiran a revifar l’interès per la semàntica.
Des de fa un temps el concepte de cop d’Estat salta d’article a article, de tuit a tuit