Encreuament de mirades memorable

Des de petit he detestat els musicals. Ni Fred Astaire, ni Gene Kelly, ni molt menys John Travolta. M’enfurismava que, en meitat de Sopa de ganso o Una nit a l’òpera, Harpo Marx es posés a tocar l’arpa o tot el repartiment aparqués el que estava fent i comencessin cantar. Només recordo amb simpatia All that jazz, potser perquè el protagonista, fumador empedreït i un bandarra, enfocava la seva relació amb l’altre barri cantant Bye bye life, cosa que té un mèrit considerable.

L’única escena musical respectable era, és i serà La Marsellesa cantada per la clientela del Cafè de Rick a Casablanca. La meva memòria ha esborrat totes les altres cançons, melodies i coreografies.

Per a les noies, els musicals.

I com, amb uns antecedents així, es podria un commoure amb l’Epilogue de la seqüència final, que encimbella una cinta ximpleta d’ambicions mesurades?

Jo juraria que el públic va sortir dissabte del Verdi, sala 1 a vessar, molt satisfet i predisposat al boca a boca. Sentireu d’altres dir:

–És un musical, però em va agradar molt.

L’important de les històries d’amor –i de les cançons– no és com comencen –perquè comencen bé–, sinó com acaben, i hi ha abundant legislació, jurisprudència i repertori musical amb finals lamentables perquè les parts o el compositor no han trobat l’última tecla, les paraules precises o la mirada final.

Potser a partir d’ara el boca a boca elevi les expectatives i aviat hi hagi un corrent advers a una cinta vulnerable –intueixo–, amb errors “puntuals” i sense grans pretensions. Hi ha alguna cosa, tot i això, que la fa creïble malgrat les estereotipades imatges d’autopistes de Los Angeles, d’aspirants a la fama en cases amb piscina de Los Angeles i de nits amb mirador i estrelles a Los Angeles.

I aquesta certa cosa és que la parella de protagonistes no et roba la cartera, ni et glaça el somriure, ni ven una casa aparellada, amb gronxadors i vistes al mar. Potser són temps per escapar-se i refugiar-se en el cinema quan dona cinc minuts de bellesa i un encreuament de mirades memorable. Venim d’anys dolents. I s’agraeix un musical intel·ligent, tant que no sembla un musical.

La parella canta molt, però no et roba la cartera, ni et glaça el somriure, ni ven una casa aparellada amb jardí