El melòman heroic
L’Auditori té una oferta musical molt interessant i s’esforça a pensar en les diferents edats i gustos. Es vol emocionar, i que el públic s’emocioni, però hi ha factors que fan poc grata aquesta possibilitat. Si és estiu encara, però en aquests temps... I si és divendres, el concert de l’OBC acaba les 22.30 i no és fàcil arribar a l’últim autobús. Als nostres regidors comuns els agrada el transport públic, però com que no van a l’Auditori... El cert és que aquesta vegada era dissabte, horari agraït i sala gairebé plena, encara que a mitja llum i amb molt de fred uns 15 minuts abans de començar. Hi havia calefacció, sí, la casa cuida aquestes qüestions, però el senyor Moneo va fer un disseny infernal: l’aire fred arriba directe des del magnífic pati. Em direu: què té a veure això amb un concert?
Un acte musical ha d’atendre moltes qüestions. Espais adequats de confort, programació i bona interpretació, com a mínim. No em consta que aquest arquitecte hagi reconegut el seu error; ha de demanar disculpes, ell i el seu equip, perquè a més els hem pagat. Si el melòman heroic decideix anar a la cafeteria, en un barri sense opcions troba preus d’aeroport, mal cafè i un espai que sembla d’estació d’autobusos. I arriba l’hora del concert: el director Dausgaard fa gala de la seva originalitat a l’hora de programar. I s’hi llueix: comença amb La cançó de Silouan, del gran Arvo Pärt, molt bo en cor i cambra, però aquesta obra per a orquestra de cordes és molt poca cosa. Homofònica d’allò més, repetitiva i d’escassos recursos, Pärt explora la intensitat de la senzillesa a l’extrem.
Va seguir una obra intensa per a violí i orquestra, el Concert en re menor de Sibelius, en versió més o menys correcta, no sempre neta per part del solista Belkin –virtuós, tot i que segurament no en el seu millor moment– que no va saber treure partit d’un dels jocs de tensions més lúcids de la història: les seqüències amb l’orquestra. El director va fer esforços expressius, però el seu gest, ja poc clar a Pärt, no va connectar amb uns faristols que miraven la partitura. Potser en assajos va fer una feina millor.
Finalment Carl Nielsen, de qui vam sentir potser la seva obra més bona i més variada, la Simfonia núm. 5, obra tardana, del 1921, paisatgista al començament, de caire militarista per la percussió i un aire xostakovià en el color tonal –però atenció que el gran rus va escriure la seva Simfonia núm. 1 quatre anys més tard–. Nielsen precursor? També hi ha presents insistents aires del Bolero de Ravel, estrenat el 1928! L’orquestra en moments de compromís de l’allegro es va mostrar una mica pesant a la corda. Per què es treballa amb un concertino extern en un programa com aquest i es convida algun professor per cobrir baixes quan cal pensar a invertir en els nostres joves, tenint bons cellistes. Gràcies, melòman espectador, per ser fidel a la nostra orquestra, que s’ho mereix.