Danilo, Ramos i la tradició dels gols en pròpia porta
En la història recent el Madrid no s’havia fet mai dos gols en dos partits seguits, cosa que va passar dijous i diumenge contra el Sevilla, si bé en la tradició blanca els gols en pròpia porta tenen un llarg historial del qual no s’escapa ni Cristiano Ronaldo, autor de l’últim i més semblant als de Danilo i Ramos. Va passar el 4 de febrer del 2013 a Los Cármenes de Granada. Als 22 minuts, l’equip de Lucas Alcaraz va servir un córner i Cristiano va picar de intentant refusar, però va colar la pilota per l’escaire de Diego López. El Madrid de Mourinho no va poder moure el marcador, va perdre (1-0) i va quedar a 15 punts del Barça.
Però sens dubte un dels autogols de més transcendència que s’ha marcat el Madrid va ser el de Ricardo Rocha a Tenerife el 7 de juny del 1992, també de cap, a la porteria de Buyo, després d’un córner al minut 77, un gol que suposaria el 2-2 i que donaria pas al definitiu gol de Pier que consumaria la derrota blanca i donaria al Barcelona la primera de les dues lligues perdudes pel Madrid en l’última jornada contra el Tenerife de Jorge Valdano.
Potser encara va ser més decisiu l’autogol de Zunzunegui en el clàssic de la final de Copa que el Barcelona va guanyar al Bernabeu (0-1) l’11 de juliol del 1968, la coneguda com a la final de les ampolles.
Un altre autogol emblemàtic en l’imaginari de catàstrofes blanques va ser el de Spasic al Camp Nou. El central serbi, sense ningú al voltant, va picar de cap a la porteria de Jaro un llançament de falta d’Eusebio pentinat per Nando. Era el 2-1 amb el qual acabaria el clàssic del 19 de gener del 1991 en un Madrid entrenat per Di Stéfano amb Camacho d’ajudant. Aquella temporada el Barcelona va acabar guanyant la Lliga i el Madrid va acabar tercer, a onze punts. Spasic només va jugar 22 partits i va ser venut a l’Osasuna.
Un altre jugador de trajectòria desafortunada va ser Jonathan Woodgate, que quan va passar pel Madrid va acumular moltes lesions i que va tenir el debut de més mala sort que es recorda. Tretze mesos després de fitxar-lo, el central anglès va poder jugar per fi el 22 de setembre del 2005 contra l’Atlètic. Als 25 minuts va picar de cap endarrere en planxa una centrada sense aparent perill i va batre Casillas. Als 44 minuts va veure la primera groga per una entrada a Gurpegui; als 67, la segona. Undiano no s’ho va pensar: vermella i al carrer. Woodgate va ser reincident. Aquell 12 d’octubre, en un amistós a Saragossa, l’anglès va tornar a batre el seu porter, aquesta vegada Diego López. N’hi ha que estan de pega.