I ara, Faverani

Ingles, Wallace, Eidson, Mavrokefalidis, Jawai, Lampe, Nachbar, Pullen, Pleiss, Jackson, Arroyo, Samuels, Holmes... La llista de jugadors arribats al Barcelona d’ençà que el llunyà 2010 va aixecar l’última Eurolliga és molt llarga. Més de trenta. Massa. El repte de qualsevol equip campió, com ho va ser aquell que dirigia Xavi Pascual, és renovar-se, un procés molt més complicat que no sembla. Llavors el Barça estava al capdamunt i el Madrid molt lluny. Però els blancs van ser capaços d’organitzar amb calma un equip amb el retorn d’alguns basquetbolistes que havien estat a l’NBA –Sergio Rodríguez o Rudy Fernández– i alguns fitxatges encertats com els de Llull, Carroll i Ayón. El base va estar a Manresa però el Barça no el va veure, i del pivot en va tenir una opció preferent, però va renunciar a contractarlo. Amb Rudy també hi va haver contactes a l’època de Sandro Rosell a la presidència. Els errors es paguen. En comptes d’això, el Barça, que era a dalt de tot, va entrar en una incomprensible i embogida cursa de canvis que no l’ha portat enlloc. Ara és el moment de fer una pausa, és l’hora de la reflexió, tot i que és una llàstima haverla de fer amb presses quan després de dos anys sense trofeus de relleu se n’afronta un altre en què el més normal és que el conjunt barcelonista no estigui en condicions de conquerir-ne. La distància amb els millors clubs europeus sembla insalvable avui dia. El més lògic és que l’arribada de Faverani no canviï res, com tampoc no ho va fer la de Holmes –que, per cert, ja no hi és– o la de Renfroe fa unes setmanes.

Per tot plegat, el principal repte de Bartzokas no ha de ser guanyar títols aquesta temporada, sinó construir un conjunt campió amb el nou Palau Blaugrana a l’horitzó immediat (2020). Un objectiu apassionant encara que el camí sigui ple d’obstacles.