Mort i resurrecció
El Parma va morir fa un any i mig perquè no podia pagar un deute de més de 300 milions d’euros. Però ha ressorgit de les cendres
La combinació d’una pasta amb un bon prosciutto i formatge parmesà, potser amb una amanida de tomàquet i mozzarella com a aperitiu, és imbatible en matèria culinària. Però pel que fa a política i futbol és una altra cosa. Ho ha patit de primera mà el Parma, que amb el patrocini del gegant alimentari Parmalat ha passat primer pel cel, després per l’infern i finalment pel purgatori, on és des que es va refundar, ara fa any i mig.
Al Parma val més referir-s’hi amb els seus sobrenoms –els creuats, els gialloblù, els emilians– perquè el seu nom i cognom reals no estan clars. Va néixer el 1913 com a Verdi Football Club en honor al famós compositor operístic, oriünd de la zona, i amb el pas de les dècades s’ha registrat com a Associazione Sportiva Parma i Parma Football Club, fins a que va desaparèixer el 2015 i renéixer com a Parma Calcio 1913.
En el seu cas es pot parlar de mort i resurrecció, però encara no de glòria. La va tenir als noranta, quan va conquerir tres copes d’Itàlia, dues copes de la UEFA, una Recopa i una Supercopa europea, i va arribar a quedar segon a la Lliga, a ser considerat com una de les set germanes del calcio italià i a desafiar la supremacia històrica del Juventus, l’Inter i el Milan. Però, igual que un suflé, va pujar i es va desinflar.
L’ascens del Parma va arribar amb Calisto Tanzi, fundador i director executiu de la casa Parmalat, que a l’època gloriosa va invertir una quantitat notable de diners per adquirir el colombià Faustino Asprilla, Néstor Sensini, Massimo Crippa, Antonio Benarrivo, Alberto di Chiara, Dino Baggio, el portuguès Fernando Couto, Gianfranco Zola, Hristo Stòitxkov, Filippo Inzaghi, Gian- luigi Buffon, Zé Maria, Juan Sebastián Verón, Enrico Chiesa, Hernán Crespo, Lilian Thuram, Fabio Cannavaro, Savo Milosevic, Sergio Conceiçao, Matías Almeyda, Marco di Vaio... Grans estrelles de l’època es van posar la samarreta groga i blava, i per la seva banqueta van passar Nevio Scala, Carlo Ancelotti, Alberto Malesani i Arrigo Sacchi.
La posterior caiguda també va estar lligada a Tanzi, condemnat a deu anys de presó per la malversació de 800 milions d’euros, i per responsabilitat en un dels casos de fallida més greus en la història de la Unió Europa, la caiguda del gegant alimentari que dirigia, amb un forat de 20.000 milions d’euros. Parma, amb 120.000 habitants, és una ciutat políticament complicada i no aliena a la corrupció, on l’ajuntament va haver de ser intervingut pel govern amb un deute de 1.000 milions. El Moviment Cinc Estrelles de Beppe Grillo hi va guanyar, arran d’això, les últimes eleccions, però l’octubre passat l’alcalde, Federico Pizzarotti (un tècnic informàtic d’idees independents), va marxar donant un cop de porta i denunciant les creixents tendències autoritàries del grup populista i la seva “instrumentalització per arribistes ignorants que no tenen la més mínima idea de què vol dir el verb administrar”. A la fallida de Parmalat (que va arribar a donar feina a 36.000 treballadors i a significar l’1% el PIB italià) i als escàndols municipals s’hi ha d’afegir els danys que el terratrèmol del 2012 va provocar als cellers de l’Emilia Romagna, i la falsificació anual de més de 300.000 tones de formatge parmesà. En aquest context, no és fàcil tenir un bon equip de futbol.
Però igual que Llàtzer, el Parma ha ressuscitat. Quan el club va ser liquidat, el juny del 2015, per la impossibilitat de fer front als salaris dels jugadors i a molts deutes (es van haver de suspendre partits per por d’un tall d’electricitat, i es van vendre fins i tot l’autobús de l’equip i les màquines del gimnàs), representants d’una casa Parmalat també renascuda després dels seus problemes financers i de la marca de pastes Barilla van trucar a la porta de Nevio Scala, el mític exentrenador, per demanar-li que tornés, aquesta vegada com a president.
“Visc a prop, a Pàdua, i soc un sentimental –explica–, de manera que vaig dir que sí, amb una condició: que aprenguéssim dels errors del passat i aquesta vegada no hi hagués interferències ni tripijocs de cap mena, que tot fos net i transparent, que practiquéssim un futbol ecològic”. Luigi Apolloni, defensa d’aquell Parma dels noranta que va ser gran a Itàlia i també a Europa, es va fer càrrec de la banqueta, i el veteraníssim Alessandro Lucarelli (39 anys) n’és el capità.
Pecat, penitència i redempció. Ara per ara, el Parma ha expiat les seves culpes i ha tornat a la vida, i torna a existir, encara que sigui a la tercera divisió del futbol italià. El seu diumenge de glòria, el retorn a la Serie A, encara ha d’arribar.
L’equip conegut com els ‘creuats’ va ser fundat com a Verdi Football Club, en referència al compositor