May aclareix dubtes: adeu a Europa
La ‘premier’ renuncia al mercat únic i preveu restringir la immigració de ciutadans de la UE
Se suposava que havia de ser l’òpera magna de Theresa May, el seu gran discurs europeu, l’equivalent del de Kennedy quan va dir “Ich bin ein berliner” a l’Ajuntament de Schöneberg el 1963 però a la inversa com correspon als temps del Brexit, els papers del divorci, la clarificació definitiva que el Regne Unit i la resta d’Europa aniran a partir d’ara per camins separats. Aquest va ser certament el missatge, però com a obra mestra va quedar una mica curt. La seva simfonia va ser en tot cas una simfonia atonal.
La primera ministra britànica, que mesura els discursos amb comptagotes, evita les conferències de premsa i veu els periodistes amb el mateix pànic que els actors de Hollywood als paparazzis, va admetre per fi la impossibilitat de seguir al mercat únic, i va prometre sotmetre a votació a les dues cambres del Parlament (Comuns i Lords) l’acord definitiu al qual arribi amb Brussel·les. Va renunciar a la “plena permanència” a la unió duanera, va dir que restringirà els drets dels ciutadans de la Unió Euroepa en matèria d’immigració, i es va mostrar oberta a un “procés d’implementació” curt, per fer efectius els compromisos als quals s’arribi durant els dos anys de negociacions que Londres vol posar en marxa a finals de març. Però tot això, més que una lluminosa pintura impressionista o els traços límpids d’un Velázquez, va resultar més aviat com un quadre expressionista abstracte de Rothko, Pollock o De Kooning, d’aquests que estan molt bé però que ningú no sap el que signifiquen.
Algunes llums, però principalment graderia d’ombra, com a Las Ventas o La Maestranza. La sortida del mercat únic se sabia, o almenys s’intuïa. Les conseqüències de la votació al Parlament no van quedar clares, i May va fugir d’estudi quan se li va preguntar si un no significaria la permanència a la UE. I la seva “llista de prioritats” semblava una d’aquelles cartes als Reis d’Orient en què el signant demana el diví i l’humà per veure què cau, sense particular coneixement (o interès a conèixer) fins on pot arribar l’interlocutor.
Theresa May, que fins ara ha fet molt pocs esforços per resultar simpàtica a l’altre costat del canal de la Mànega, fins i tot es va permetre un to amenaçador cap a la resta d’Europa, amb aquella arrogància típicament britànica de l’imperi que sovint s’oblida que fa molt que ha deixat de ser-ho. “No volem soscavar la UE o el mercat únic, i el nostre interès és que sigui un èxit –va advertir–. Però aprofito l’ocasió per advertir que qualsevol acció punitiva contra el Regne Unit no seria pròpia d’amics i tindria conseqüències calamitoses”. És a dir, si voleu guerra, n’hi haurà. Què vol dir la primera ministra quan parla d’una pertinença parcial però no total a la unió duanera? O quan es marca l’objectiu de la llibertat més àmplia possible en el moviment de serveis, capitals i mercaderies, ignorant completament que va acompanyada del lliure moviment
de treballadors? O quan demanda que no hi hagi tarifes en les transaccions? Com es restringirà la immigració de la UE? Visats de treball, un sistema de punts?
El Regne Unit s’estima més “no tenir tracte que un mal tracte”. No s’estarà amb un peu dins i un altre fora de la UE. No aplicarà el model noruec, ni el suís, ni cap altre. Vol negociar els seus propis acords comercials amb la resta del món, sobretot ara que Trump s’ha proclamat fan del Brexit. Està disposat a canviar el seu model econòmic i convertir-se en una espècie de gran Singapur, atraient inversions estrangeres amb impostos baixos. Li agradaria arribar a pactes sectorials que permetin a la City continuar sent la capital financera del continent, i a la indústria automobilística continuar exportant sense estar sotmesa a tarifes. May vol, en resum, el sol, la lluna i les estrelles, tots els avantatges que tenia com a membre del club, sense pagar cap preu per la sortida.
May ha promès una nació “més forta, més justa, més pròspera, més unida, amb un futur més brillant.” Però per als milions de britànics que van votar per quedar-se, el quadre que tenen davant dels seus ulls s’assembla més a les figures fantasmagòriques d’El Greco i a les pintures negres de Goya que a un alegre i despreocupat Renoir.