Fugir del temps mort
Per molts avenços tecnològics que apareguin per facilitar-nos la vida, la nostra cultura ens empeny a estar sempre fent alguna cosa, tal com reflexiona Joana Bonet: “Tots els nostres dispositius electrònics tenen un pot d’escombraries i un rellotge. Són déus moderns que marquen el nostre ritme. Moure documents a la paperera produeix gairebé un benestar físic, de tasca acabada, una sensació d’eficàcia semblant a la d’entrar en una habitació d’hotel impol·luta”.
Massa sovint vaig amb presses. És un dels meus jos que més em desplau, però hi ha dies que les coses només caben a pressió i corrent. La gent precipitada no mira ni veu, només pensa a arribar, ensopega, envesteix amb la seva motxilla, interromp, es cola, li pregunta a qui t’està atenent investida per la superioritat que atorga la urgència desesperada. També sol esbufegar de frustració, exagerant la falta d’aire, el nas arrufat, la boca oberta, una mica embadalida, o al contrari, furiosa i sumant un cas més a l’epidèmia de bruxisme que assola el món modern. Prémer la mandíbula mentre somiem com a símptoma de por o ràbia.
Afortunadament, ho compenso amb un jo morós, egoista fora de mida amb el temps propi, adorador de les hores mortes que s’afebleixen alienes al pas dels dies sense importar que la vida mitjana es compongui d’unes 4.000 setmanes.“Gestió del temps”, en diuen avui de l’art de saber organitzar les hores a fi de millorarne els resultats, encara que alhora planteja la seva dimensió existencial.
El correu electrònic ha superat les antigues bústies plenes de paperassa, i, per tant, creix l’obsessió dels qui anhelen tenir la safata d’entrada a zero perquè els produeix alleujament i se senten més amos del seu temps. Tot i això, mentre esborren, no pensen ni compten els dies que els queden, embargats per la il·lusió del control. Tots els nostres dispositius electrònics tenen un pot d’escombraries i un rellotge. Són déus moderns que marquen el nostre ritme. Moure documents a la paperera produeix gairebé un benestar físic, de tasca acabada, una sensació d’eficàcia semblant a la d’entrar en una habitació d’hotel impol·luta. Algú va tenir la sagaç idea de repartir la jornada: vuit hores per treballar, vuit hores per dormir i vuit hores per a la resta. En la resta s’hi inclou comprar, estimar, ordenar, llegir, canviar bombetes, menjar, discutir, navegar per internet, estar amb la família, fer ioga i fins i tot salvar balenes. “Las doce y media, cómo ha pasado el tiempo / las doce y media, cómo han pasado los años”, exclamaven els versos d’Onetti.
Llegeixo a The Guardian un article en què es recorda que John Maynard Keynes, el 1930, va predir que el creixement econòmic ens permetria treballar no més de 15 hores per setmana, “amb la qual cosa la humanitat faria front al seu desafiament més gran: el d’esbrinar com utilitzar totes aquelles hores buides”. Ha passat just el contrari. Hem multiplicat necessitats per fugir del temps mort.
Pensar en l’actualitat en una nova organització temporal és, sens dubte, una responsabilitat política que afecta tant la productivitat com el benestar social. Però sobretot, taxa el temps per a un mateix, aquest pel qual cal esquivar els lladres d’hores que ens assetgen per emportarse el poc que de debò és nostre.
“Gestió del temps”, en diem avui de l’art d’organitzar les hores a fi de millorar-ne els resultats