El Brexit posa durament a prova la unitat europea
Tusk veu “surrealista” el procés però agraeix a May la claredat
Europa va obtenir ahir de Londres el que fa sis mesos que li demana: claredat sobre les intencions d’abandonar la Unió. El discurs de la primera ministra britànica, Theresa May, sobre què significa el Brexit per al seu govern permetrà al club preparar el terreny per negociar la primera escissió. Estem davant “un procés trist i temps surrealistes”, va declarar Donald Tusk, president del Consell Europeu. Tusk va agrair, però, el plantejament “més realista” de May i va declarar que els Vint-iset estan “units i a punt per negociar” tan aviat com Londres activi l’article 50 (llegiu, no abans).
“El discurs de May encaixa amb el que esperàvem” després de les filtracions dels últims dies, expliquen fonts diplomàtiques europees. “L’única novetat és que parli obertament de la possibilitat que no hi hagi cap acord”, afegeixen. Altres fonts, en canvi, atribueixen les afirmacions a la difícil situació política de May: “Intenta semblar més forta del que és”, afirmen.
La partida de pòquer ha començat. Catxa o no, la particular llista de desitjos de Londres obre alguns interrogants. Londres ha renunciat a seguir dins del mercat únic, ja que renega de la lliure circulació de persones (i els pagaments que suposaria accedir-hi) i assumeix, com li ha dit la UE, que els dos avantatges van lligats però, alhora, vol acords per sectors, per exemple per a l’automòbil, i demana una desconnexió “per etapes” per evitar un Brexit traumàtic. May va aclarir que no volen estar ni tan sols en la unió duanera, però, alhora, va demanar un acord de cooperació en aquesta matèria; si no ho aconsegueix, les empreses britàniques veuran aplicats aranzels en les exportacions.
Londres vol, en definitiva, un vestit a mida per parlar de tu a tu amb la UE i el món.Què passarà si no ho aconsegueix? May va deixar flotant en l’aire la insinuació que convertirà el Regne Unit en un paradís fiscal si no arriba a un acord amb la UE sobre la futura relació i es veuen molt a prop de la porta de sortida sense xarxa de seguretat. La primera ministra britànica no va ocultar que està disposada a utilitzar la City com a carta en les negociacions: és la UE qui més necessita accedir a aquell particular ecosistema financer i no només Londres, com es planteja des de Brussel·les.
“Que ens expliqui per què necessitem tant la City”, repliquen fonts comunitàries. Els Vint-i-set coincideixen que no poden donar a Londres una cosa que, al final, resulti tan avantatjosa com ser dins del club però sense les obligacions que aquest fet comporta. Mantenir la unitat serà el gran repte de la UE. Per més que May presenti la negociació com si fos Londres qui té la paella pel mànec, la realitat és que el cop d’un mal resultat a la UE s’esmorteiria entre 27 països i el Regne Unit l’hauria d’afrontar tot sol.
Però May ho sap i és probable que apliqui la vella tàctica de divideix i venceràs. Per uns països, com Polònia, la clau en la futura relació és la mobilitat laboral. Altres, com Holanda i Xipre, tenen forts interessos en el sector financer. Alemanya i França es juguen un bon percentatge de les exportacions manufactureres, mentre que Espanya està exposada a nombrosos sectors. Dublín va reclamar ahir un tracte que permeti mantenir “la relació econòmica més estreta possible” amb el Regne Unit després del Brexit.
Londres tindrà sens dubte prou material amb què sembrar la discòrdia, però l’acord final, si n’hi ha, ha de ser aprovat per unanimitat.
Quan diu que poden marxar sense acord, May “prova de semblar més forta del que és”
La UE afronta el procés de mala manera. L’onada populista que va facilitar el vot pel Brexit també és present a l’Europa continental i pot animar alguns governs a respondre amb duresa a Londres per contenir qualsevol conat de rebel·lió a casa. És el cas especialment de França, on la ultradretana Marine Le Pen avança posicions, però també d’Holanda amb el xenòfob Geert Wilders o Alemanya amb Alternativa per Alemanya, que podria igualar en vots els socialdemòcrates.
Tots tres països celebren eleccions aquest any i, encara que les possibilitats que aquests partits arribin a governar són limitades o inexistents, el seu discurs antieuropeu resta marge de maniobra a la resta de formacions.
El termini previst pels tractats per negociar la sortida d’un país és de dos anys i es començarà a descomptar tan aviat com Londres activi l’article 50 (en principi, a finals de març). Brussel·les calcula que en realitat hi haurà només 18 mesos de negociacions reals, ja que la UE necessitarà diverses setmanes per reaccionar a les demandes concretes de Londres, i hauran d’acabar l’octubre del 2018 per donar temps que l’acord final sigui ratificat pel Parlament del Regne Unit, els altres 27 països i l’Eurocambra.
L’atapeït calendari té, a més, la limitació addicional que fins a la tardor no se sabrà del cert quins seran els interlocutors de Londres a Berlín i París. Aquestes circumstàncies, sumades a la complexitat tècnica de les negociacions i l’advertència de Londres que s’estima més que no hi hagi acord a firmar un mal tracte alimenten les probabilitats que el Brexit acabi sent no dur, com ahir va anunciar May, sinó duríssim.
Londres intentarà dividir els europeus per tirar endavant les seves demandes Irlanda demana una relació econòmica “com més estreta millor” amb el Regne Unit