Diàleg autonòmic multilateral

AHIR es va reunir al Senat la conferència de presidents autonòmics. Va ser la primera trobada d’aquest òrgan en quatre anys, i la sisena des de la seva creació el 2004, quan presidia el govern José Luis Rodríguez Zapatero. És bo que es produís la reunió d’ahir. I és lamentable que hagi passat tant de temps des de l’anterior.

En aquesta reunió es va abordar, entre altres qüestions, el model de finançament autonòmic. Va ser el capítol que va suscitar més debat, ja que altres temes havien estat pactats anteriorment. Diverses comunitats, encapçalades per Andalusia, van sol·licitar una harmonització fiscal en matèria d’impostos com el de patrimoni o el de successions, per així combatre el dúmping que, a parer seu, practica la Comunitat de Madrid, en benefici propi i en detriment de les altres. Hi va haver, doncs, discrepàncies rellevants i noves. Tot i que es va obtenir el compromís d’aprovar un nou sistema de finançament autonòmic en el curs d’aquest any. Això últim és urgent, perquè gairebé tots els reunits coincideixen que el model actual és obsolet. I malgrat que, com va recordar el president Mariano Rajoy al matí –cosa que va caure com una galleda d’aigua freda abans d’iniciar la reunió–, la recaptació d’aquest any serà 20.000 milions d’euros inferior a la del 2007.

Menció a part mereixen les absències en aquest organisme multilateral del president basc, Iñigo Urkullu, i del president català, Carles Puigdemont. Les dues absències van obeir a motius semblants: tots dos presidents volen marcar perfil propi i reivindiquen un marc de relació bilateral amb l’Estat, de temari específic. Fan bé, perquè tenen peticions particulars. Però no està escrit que aspirar a la bilateralitat exclogui la multilateralitat.

És sabut que la força majoritària al Parlament persegueix la independència. Però ara mateix sembla fiar-ho tot a l’assoliment d’un pressupost. I els mandataris catalans haurien de ser els primers interessats a assistir a la trobada de comunitats autònomes. Altrament, potser hauran d’assumir decisions elaborades per altres comunitats. Es pot entendre que el País Basc i Catalunya hagin preferit, en l’actual conjuntura, l’absència a l’assistència. Però mentre l’ordenament estatal sigui el que és, la conferència de presidents autonòmics constitueix un instrument de participació i debat apreciable, en el qual Catalunya té coses a dir. La veu de cada president autonòmic és necessària per millorar la gestió del conjunt del país. I les seves trobades són un pròleg indispensable per al treball de les comissions que d’ara endavant donaran forma a les noves regles.