Panorama en gris
Anava a titular “en negre”, però m’he decidit pel gris per dues raons: primera, perquè sempre hem de donar cabuda a l’optimisme; i segona, perquè la realitat politicosocial és tan dialèctica que sempre hi ha sorpreses, girs inesperats i canvis de rumb insòlits. Deixem, doncs, en gris el diagnòstic del panorama europeu que tenim en potència, encara que hi ha una cosa que està clara: això no pinta gens bé.
Per descomptat, em refereixo a Europa, aquesta Europa trencada, sumida en un desconcert profund i en una crisi econòmica i política que multiplica la seva profunda crisi institucional. Si hi va haver un temps en què semblava que el somni de la unitat s’havia convertit en una realitat en construcció, una working on lenta, però possible, avui podem certificar que l’invent ha frenat en sec, que només funciona (a mitges) l’acord econòmic, però que la UE no existeix per a res més, ni per fer front als drames humans que ens interpel·len, ni per resoldre conflictes, ni per dissenyar estratègies comunes que ens situïn al mapa del món.
Malgrat ser aquest Vell Continent d’on emanen els valors de la modernitat
Una UE trencada, sumida en una crisi econòmica i política que multiplica la seva crisi institucional
(encara que també acumulem ingents misèries), avui Europa no compta als centres on es prenen les decisions importants, fins al punt que allà on intervé ho fa a remolc dels americans o a l’ombra dels russos, però en cap cas no està en el centre del poder. Si la UE havia de ser una realitat política, és evident que ha fracassat. Si havia de ser un motor social, és evident que ha fracassat. I si havia de ser un motor econòmic, és a les portes del fracàs.
Només faltaven tres moviments nous en aquesta partida endimoniada: el canvi de paradigma de la relació entre la Gran Bretanya i la Unió Europea, amb una May decidida a demostrar el seu enorme poder econòmic davant d’una Europa espantada; el reforçament de l’eix atlàntic, amb el canvi de posició de l’Amèrica de Trump, que enforteix encara més l’aïllacionisme britànic; i l’entrada de cavall sicilià de Rússia en el panorama internacional, sense que ningú li pari els peus al tsar rus. No s’equivoca Trump quan assegura que altres països podrien baixar del vaixell de la UE; i si això no passa, el que és evident és que l’envit anglès ens deixa seriosament ferits. Atrapats, doncs, entre el gegant rus i la seva inequívoca voluntat de mostrar el seu gran poder en els afers internacionals, i l’eix atlàntic, que es consolida i s’allunya, les restes d’Europa poden patir una crisi global més seriosa del que és imaginable.
Per descomptat que no ajuden els buròcrates de la UE, ni els posturejos francesos, ni la falta de rumb precís. I amb tot sumat, venen les conseqüències: augmenta el desconcert, creix la por, creixen els populismes i s’allunya la centralitat. Mals temps per als somnis de la unitat i els valors civils. Avui són uns altres els somnis plausibles, i engendren monstres.