El diàleg s’aprèn
Ser educat és molt més que ser instruït, que tenir apreses unes habilitats, que haver adquirit un saber més o menys útil. Per ser cortès cal tenir consciència de la pròpia persona. Perquè és a partir d’aquesta consciència que un es relaciona amb els altres.
Totes les relacions humanes són, en el fons i en la forma, relacions de poder. No en som conscients, generalment, però actuem com sabent-ho d’instint. Mesurem les paraules, modulem les conductes, d’acord amb càlculs de profit, de possible pèrdua o recompensa. Un assalariat que depèn d’un superior no es relaciona amb ell igual que ho faria amb un col·lega a la barra del bar.
Saber estar és l’assignatura pendent d’una societat cada cop més unida en la indistinció. Saber estar és també saber respectar les distàncies. No envair l’espai dels altres, no sotmetre. El qui en l’espai públic exhibeix impúdicament la seva intimitat vociferant pel mòbil ¿ho fa per inconsciència del valor de la pròpia privacitat, per narcisisme poc o molt exhibicionista, o per una falta de respecte invasora de la privacitat dels qui té al voltant?
Molta gent no sap adaptar-se un mínim a l’interlocutor. Els anglesos en saben molt d’això. Les societats que tenen interioritzat un bon concepte dels diferents nivells de poder i de responsabilitat són les que plantegen millor la resolució de conflictes a partir del reconeixement de les desigualtats d’origen.
Els monostàtics són inamovibles: ells són com són, encantats d’haver-se conegut. I, com que se saben poderosos, no es poden relacionar d’una altra manera que des de l’exigència d’acatament i submissió. Mai de tu a tu. I no és només que siguin incapaços de comprendre l’altre: és que es pensen que les seves maneres de ser i de fer són superiors. Que les dels altres són inadequades. O, pitjor encara, que amenacen les pròpies. I que, per consegüent, no mereixen cap respecte.
El diàleg també demana un cert aprenentatge. Quan un ha crescut havent interioritzat que quan tu parles els altres callen i obeeixen, no hi ha diàleg possible. El poder entès com un absolut, com la capacitat d’imposar la pròpia voluntat, no dialoga: s’imposa. El diàleg, la negociació i l’acord demanen una certa predisposició psicocultural. Que hi sigui, o no, depèn de si la democràcia s’entén també, o no, com a educació en valors com ara el respecte a la diversitat de la vida i la comprensió de la diferència.