Pena d’hemeroteca
Les imatges televisives de detinguts emmanillats entrant als jutjats o la presó ha donat lloc a l’expressió pena de telenotícies per indicar el greuge que s’afegeix als investigats amb una imatge pública degradant abans de ser o no condemnats. Una pena, cal dir-ho, que sol estar instrumentalitzada espúriament per interessos polítics en aquelles ocasions en les quals la informació per obtenir les imatges és filtrada per l’Administració mateixa als mitjans amics.
Tanmateix, hi ha un altre mecanisme de control i exposició pública a la vida social i política que podríem anomenar “pena d’hemeroteca”. Es tracta del risc que resulta de posar en evidència la feblesa d’unes declaracions públiques, una conducta personal o una decisió institucional a partir de declaracions, conductes o decisions anteriors. En la societat del paper escrit en què els diaris quedaven enterrats per a la majoria de ciutadans als arxius polsosos d’algunes biblioteques, o quan les paraules i les imatges dels mitjans audiovisuals eren volàtils a causa de la dificultat de registrar-les i emmagatzemar-les, el passat resultava molt lleuger de portar. Però ara, a través d’internet, accedim amb tota facilitat a les hemeroteques dels diaris. I no tan sols de diaris impresos, sinó dels digitals i d’arxius d’imatges i veu. Per si fos poc, podem accedir a les converses de les xarxes socials, on es poden recollir discussions enceses, comentaris que se suposen discrets i tota mena d’exabruptes. Tot, fora de context, és a dir, sense que al cap d’un temps res en pugui atenuar la calor del moment. En definitiva, avui el passat ens persegueix com mai no ho havia fet, i és notori que encara estem en procés d’assimilar-ho culturalment i, per tant, de saber-hi actuar previsorament.
És per aquesta raó, entre d’altres, que la vida política s’ha complicat tant. Al president espanyol Mariano Rajoy, per exemple, el persegueix la frase d’encoratjament a un amic –aquell “sé fuerte, Luis”–, que només fa mitja dotzena d’anys mai no s’hauria arribat a conèixer. I, com hauria estat la transició a la democràcia a Espanya en temps d’internet i xarxes socials? Hauria estat possible el procés de desmemòria sobre el qual es va edificar? Francament, crec que no. Però també s’ha complicat la vida dels qui fabriquem –uns amb més èxit que d’altres– opinió pública. I la dels experts i pensainstitucional, dors que analitzen el present i fan pronòstics de futur que, al cap del temps, es poden mostrar fallits i afectar la seva credibilitat. No és estrany que estiguin creixent els gabinets de comunicació dedicats a vetllar per la notorietat personal o actualment assetjada per un passat que està instal·lat en el núvol, sí, però un núvol d’aquells que anuncien tempesta.
En particular, estic pensant en els treballs de recerca que es podran fer a partir de tot allò que s’ha dit i escrit –que hem dit i escrit– sobre el despertar sobiranista dels catalans dels darrers deu anys. Des d’aquell memorable i premonitori article del lingüista Joan Solà a l’Avui del 28 de desembre de 2006 titulat “Plantem cara” i fins que s’acabi –d’una manera o altra– el desafiament, tindrem uns anys sobre la taula per estudiar-los amb molta atenció. I aquesta vegada, entre els fets a estudiar, tindrem ben a l’abast l’anàlisi dels canvis successius que s’hauran produït no tan sols en els fets, sinó també en les paraules dites a propòsit dels fets. O, encara millor, mai com ara podrem estudiar com les paraules també hauran esdevingut fets.
Així doncs, es veurà quins hauran estat els canvis en les línies editorials dels mitjans de comunicació en funció tant dels esdeveniments com dels seus interessos empresarials o polítics. Es podrà considerar el grau d’encert o d’error dels pronòstics dels experts i les seves enquestes. Es valorarà què eren crítiques dòcils i què docilitats crítiques. Es veurà amb més claredat quines anàlisis expressaven desitjos no confessats. I, no cal dir-ho, sabrem quines pors hauran nascut d’amenaces velades i quines promeses hauran acabat sent caramels enverinats.
Sigui com sigui, el que em sembla indiscutible és que la “pena d’hemeroteca” pesarà com una llosa l’endemà de la resolució del desafiament sobiranista. El mapa polític i els actors que s’hi mouran hauran canviat de dalt a baix. Però també haurà canviarà l’escenari dels qui ens haurem dedicat a voler entendre i explicar el procés. La pena d’hemeroteca mostrarà qui s’ha dedicat a empènyer-lo o a sabotejar-lo. A fer-lo clar o a enfosquirlo. A comprendre’l o a condemnar-lo. A arriscar-hi la pell o a treure’n profit. I a diferència del procés de transició a la democràcia, l’èxit o el fracàs del procés fins a la independència de Catalunya ja no és podrà construir sobre la desmemòria.
L’èxit o el fracàs del procés fins a la independència de Catalunya ja no es podrà construir sobre la desmemòria