L’exclusiva de la guerra
Feia menys d’una setmana que treballava per a The Daily Telegraph quan Clare Hollingworth va aconseguir –gràcies a un cop de vent– una de les exclusives més importants del segle XX: l’inici de la Segona Guerra Mundial. La invasió nazi de Polònia va ser el primer punt d’una llarga carrera com a corresponsal de guerra que va portar aquesta dona, addicta a l’adrenalina, al Vietnam, Algèria, l’Orient Mitjà i el Pakistan. Clare Hollingworth va morir la setmana passada als 105 anys a Hong Kong.
Nascuda el 1911 en una família anglesa benestant, la seva rebel·lia va mostrar-se de jove trencant el compromís amb un noi de casa bona. El reporterisme, sens dubte, no era el que tenien al cap els seus pares, que la van matricular en una escola de ciències de la llar. “La meva mare creia que el periodisme era una cosa tremendament baixa. No es creia res del que escrivien els periodistes i pensava que els diaris només eren per a la porta del servei”, va explicar en una entrevista el 2011 amb motiu del seu centenari.
El 1939, amb 27 anys, se’n va anar a Polònia a ajudar els refugiats dels Sudets per l’annexió nazi. A Londres va aconseguir que el director del Telegraph la fitxés de col·laboradora. Decidida a entrar a Alemanya, li va demanar el cotxe al seu amic cònsol britànic sabent que l’ensenya diplomàtica li permetria travessar la frontera. De tornada a Polònia va creuar una vall on els nazis havien col·locat unes grans pantalles. De sobte, una ràfega de vent en va aixecar una i li va deixar entreveure centenars de tancs apostats. A punt per a la invasió.
La notícia –sense la seva firma– va ser portada el 29 d’agost. L’exclusiva va ser doble. Tres dies després la va despertar el brunzit de l’aviació nazi i els Panzer entrant a la ciutat polonesa de Katowice. Va avisar al diari i després va trucar a un amic a l’ambaixada britànica de Varsòvia. “Ximpleries, encara negocien”, va respondre. Ella va treure el telèfon per la finestra perquè ho sentís per ell mateix.
Va cobrir els fronts de la guerra a l’Est d’Europa, els Balcans i el Nord de l’Àfrica. El general Montgomery la va expulsar del contingent de premsa després de prendre Trípoli el 1943; el front no era per a dones, deia. Llavors se’n va anar a Alger amb les tropes d’Eisenhower. “Era essencial poder estar dies sense rentar-se, dormir al ras al desert i alimentarse de conserves de carn i galetes. A molts corresponsals homes se’ls va retornar al Caire perquè no podien resistir-ho”. Fins passats els noranta Hollingworth dormia a terra, a casa, periòdicament: no fos cas que “s’estovés”.
La seva gosadia i curiositat –més que una ploma particularment literària– van ser les seves millors qualitats com a periodista. Va cobrir la guerra d’Algèria –on va destacar pels seus contactes en el bàndol rebel– i la del Vietnam, on sempre oblidava algun objecte personal en els tours oficials pels pobles sudvietnamites: així podia tornar-hi i parlar amb els camperols sense el filtre de les autoritats. A Jerusalem, al convuls final del mandat britànic, era a 300 metres de l’hotel King David en l’atemptat del 1946.
“M’agrada l’acció –deia–. No soc valenta, simplement en gaudeixo”. El seu col·lega Tom Pocock explicava que en una ocasió, creuant un pont indi mentre queien les bombes pakistaneses, la va veure amb els ulls brillants d’emoció. “Això és el que fa que la vida valgui la pena!”, va exclamar.
Pocock també va recollir en un llibre un episodi heroic a Alger, el 1962. Quan uns paramilitars van irrompre a l’hotel i es van endur un reporter britànic, va ser ella qui va animar els seus col·legues a plantar cara. “Clare es va girar cap a nosaltres com una Joana d’Arc. ‘Som-hi! –va dir–. Ens n’anem amb ell. No mataran tots els periodistes!”. Al final els paramilitars van girar cua.
En aquells anys va aconseguir una altra gran exclusiva: la deserció del doble espia britànic Kim Philby a l’URSS, el 1963. Vivien tots dos a Beirut i Philby no es va presentar a una festa. A ella, que ja en sospitava, se li van encendre les alarmes. Va descobrir que aquella nit un mariner soviètic borratxo s’havia quedat a terra. Philby havia pujat al vaixell, en el seu lloc, a Odessa. Va enviar la història a The Guardian, però el director es va negar a publicar-la
Sent una aprenent de periodista es va colar a l’Alemanya nazi i va descobrir els tancs a punt per a la invasió
perquè li feia por que el demandessin. Van passar tres mesos fins que, aprofitant que el cap era fora, va poder convèncer un director adjunt perquè ho publiqués. El Govern britànic va haver d’admetre la deserció.
No va ser mai una dona d’oficina. Ja a la seixantena, cobrint la relativament monòtona informació de Defensa per al Telegraph, apareixia a la redacció amb un sac de dormir preguntant: “Cap viatge? Cap guerra?”. El 1973 el diari la va enviar com a primera corresponsal a la Xina comunista. El 1981 es va jubilar a Hong Kong.
Es va casar dues vegades –va ser una de les primeres britàniques que no va adoptar el cognom del marit– i no va tenir fills: “No en vaig voler mai; la meva carrera era molt més important”. El periodisme li va bullir a les venes fins al final. Ja era centenària i continuava dormint amb el passaport al costat del llit... per si a algú se li acudia enviar-la a cap guerra.