Òmnium premia Isabel-Clara Simó
L’autora és la cinquena dona de 49 premiats
Apoc a poc Òmnium va retallant la desigualtat que hi ha a la seva orla de premis d’honor entre homes i dones. Amb Isabel-Clara Simó, premiada ahir, la relació és de 5 a 44. Continua, a més a més, la tendència a guardonar autors o filòlegs dels territoris on la llengua catalana està en una situació més feble. Dels últims sis premiats, tres són de Mallorca i dos de València.
Com en el cas de Maria Antònia Oliver, a Isabel-Clara Simó li arriba el premi en un moment difícil de la vida, després de la tràgica mort del seu fill i la recent desaparició del seu marit, el periodista Xavier Dalfó, fundador de la revista Canigó, que Simó va dirigir als anys setanta, quan es va convertir en setmanari i va passar de ser publicada a Figueres a ser publicada al carrer Urgell de Barcelona.
La premiada amb 20.000 euros, a la roda de premsa posterior a l’anunci del guardó, va parlar incontenible, després d’anys de sentir-se rebutjada, mitjançant monòlegs apassionats:
“M’han acusat de fer novel·letes d’amor per a dones. Deien que les meves novel·les eren per a tietes. Però això és una cosa que no he fet en la meva vida. No és veritat. És un tòpic que gira, i m’he sentit rebutjada moltes vegades. Jo sempre he estimat bojament els Països Catalans, i no era corresposta. Ara sí, ara l’amor és mutu. Com a dona, he hagut de superar al llarg de la meva vida tantes barreres, aguantar tantes mirades paternalistes, però ara dic ‘Sort que sóc dona’. Sóc vídua i vella. Què pot fer una dona vídua i vella? Retirar-se a casa i quedar-se allà asseguda? Aquest premi em fa confiança en mi mateixa, que és una cosa que fa molta falta, com a individu, com a escriptora i com a poble, perquè escriure no és tasca fàcil. Tens molt clar in mentem el que posaràs a la pàgina i, en el curt camí del cervell a l’ordinador, alguna cosa es perd. Em donen aquest premi perquè soc vella. Ho sé. La vellesa té poques mels, per no dir que no té cap avantatge. Doncs bé, aquest premi és una d’aquestes mels. Miro enrere i veig molts llibres, més de 50, perquè soc multipartera. I què hi veig? En cada llibre intento corregir els errors del meu llibre anterior. No acostumo a rellegirme perquè pateixo. Una vegada vaig escriure que la clepsidra era un rellotge de sorra. I després, quan em vaig adonar de l’error, que la clepsidra és un rellotge d’aigua, em desesperava. El meu editor em va dir: ‘Ho has escrit, tu? Doncs ho has de suportar’. I l’error s’hi ha quedat. El que veig és que he escrit alguna pàgina molt bona. Quan va morir el meu marit em vaig refugiar en l’escriptura com a teràpia. Vaig escriure contes humorístics, però és evident que la literatura no és una teràpia. La literatura no serveix per a res. Si algú vol alguna cosa útil, que vagi a una ferreteria. La literatura és per pensar, per sentir. Si algú afirma que la literatura és útil és que té una visió estranya”.
Què expressa als seus llibres? “Cada novel·la té un tema –diu–, una preocupació. La solitud, la incomunicació, l’ambició, la injustícia. L’argument ha d’anar en funció d’aquesta idea. La nostra Mare Fundadora, Virginia Woolf, deia que l’argument és el riu, no la llera. L’argument no és el més important, sinó que està en funció de la llera. La manera de narrar-ho té la seva importància, esclar, perquè el lector se submergeixi en la novel·la. La meva última novel·la és
Jonàs. Tractava sobre la recerca de la identitat. Un personatge que es trasllada a Nova York, homosexual, i que té la seva Barcelona natal mig oblidada, i s’adona que és fill d’aquí. Hemingway deia que la literatura és arquitectura i no decoració d’interiors”.
Òmnium està premiant els escriptors de la generació dels setanta, nascuts entre el 1939 i el 1949. Molts han mort (Montserrat Roig, Terenci Moix, Jaume Fuster, Miquel Bauçà, Josep Elias...), i l’any vinent, quan es fan els 50 anys del premi, seran recordats els que no el van guanyar.
Isabel-Clara Simó Monllor va néixer a Alcoi el 1943. “Era en ple franquisme. Al poble parlàvem
català, però a l’escola, a tot arreu, l’única llengua era el castellà. Molta gent deia que parlar català et feia de poble. Quan vaig anar a la universitat, em vaig trobar amb Joan Fuster i un grup d’amics que em van veure i van dir: ‘Mireu, una noia de poble que parla valencià’. Em van explicar que la meva llengua i la meva cultura tenien una història mil·lenària, em van donar a llegir Ausiàs March... Quan vaig escriure la meva primera carta, vaig fer un drama. Vaig recórrer al diccionari Fabra i vaig suar tinta. Un dia em vaig dir: ‘Per què no escrius un conte?’. Em vaig posar a escriure i em queien llàgrimes ben grosses. Per primera vegada estava escrivint en la llengua en què pensava. Això és una cosa que els joves no podeu entendre. El meu primer llibre de relats va ser És
quan miro que hi veig clar, una variant del vers de Foix És quan dormo que hi veig clar. I recordo que Fuster, amb el seu sentit de l’humor, havia afegit, entre parèntesis, al costat del vers (“És ell qui s’ho diu”). El vaig presentar a la llibreria Catalònia, i estava feta un feix de nervis, Ovidi Montllor, que presentava el llibre, intentava tranquil·litzarme, però ell tenia moltes taules i jo tremolava de timidesa”.
Abans, Isabel-Clara Simó havia fet un llarg discurs de caire eminentment polític, del qual extraiem algunes frases: “La transició va ser una estafa pública, perquè com s’ha demostrat, Franco ho va deixar tot lligat i ben lligat. La Constitució parla de la pàtria com una cosa indivisible, quan la pàtria és una referència a un sentiment, no una figura jurídica. L’article 2 de la Constitució el va imposar l’exèrcit. Què passaria si trenquem un segell amb la cara del Rei o una portada de l’¡Hola! amb la seva foto. Ens ficaran a la presó?”.