‘L’hostalera’, de Goldoni, viatja a la Itàlia de Fellini a la Biblioteca de Catalunya
David Verdaguer i Laura Aubert batallen en un restaurant que dona menjar al públic
Goldoni, a l’estil de Fellini. I amb macarrons. Plats de macarrons reals i molt gustosos per a tot el públic que vagi a veure l’obra, un públic que s’asseurà en tauletes al voltant de l’escenari. El teatre de la Biblioteca de Catalunya estrena avui una nova versió d’una obra molt coneguda i estimada pel públic català, que l’ha vist en versió de Sergi Belbel i en telefilm, dirigida per Ricard Reguant i protagonitzada pel desaparegut Carles Sabater: L’hostalera , de Carlo Goldoni. És una comèdia d’embolics amorosos liderada per la seductora Mirandolina, pretesa per tots els clients que passen per l’hostal que va heretar del seu pare... Fins que es troba amb un client que és immune als seus encants i que fuig de les dones. I que, per descomptat, intentarà fer caure.
Però aquesta vegada la gran comèdia torna traslladada del segle XVIII, en què va ser escrita, al XX, tot i que sense moure’s de país: el director, Pau Carrió, que ha encadenat diversos èxits al Teatre Lliure, amb Victòria d’Enric V i amb Hamlet –es podrà tornar a veure al juny–, ha decidit ambientar l’obra en un restaurant italià dels anys seixanta amb fortes evocacions al món de Fellini, des de La dolce vita fins a Amarcord.
Un restaurant en què la Mirandolina serà Laura Aubert, i l’home que ha decidit conquerir per tots els mitjans, David Verdaguer, dos joves actors de gran vis còmica amb qui Carrió ja havia treballat i que estaran acompanyats per Júlia Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez.
Carrió explica que la primera inspiració per fer L’hostalera li va venir ja fa molts anys al Teatre Lliure, quan va veure la fabulosa representació dels germans Forman La baraque, en què la funció es feia a la plaça situada al davant del teatre, on instal·laven tota una cantina en què hi havia circ, màgia, humor i música mentre es repartia al públic, assegut en taules de fusta velles, vi i sopa. Carrió es va imaginar fer L’hostalera, de Goldoni, en un espai similar, compartit amb el públic, i finalment ho ha aconseguit, amb una locanda situada, això sí, una mica més amunt que les taules amb estovalles de quadres dels espectadors, perquè puguin veure bé el muntatge sota les voltes gòtiques de la Biblioteca de Catalunya.
Però, a més a més, assenyala Carrió, li venia de gust fer aquesta peça mestra de Goldoni perquè continua sent molt divertida i perquè continua plantejant nombroses preguntes al voltant de l’amor, del compromís, de les nostres eleccions amoroses, que no es donen, reflexiona, per un sol motiu, sinó que n’hi ha uns quants de barrejats, des de l’enamorament fins a la seguretat.
De fet, diu, per l’obra passen molts aspectes de l’amor, manera de veure’l i viure’l, des de la passió i la urgència fins a amors que no esperen ser reconeguts, aspectes que tots hem passat, diu, en una època o altra. A més a més, el text no amaga el masclisme dels homes, i resulta que dos segles després “som igual de masclistes, i veure-ho està bé”. Per demostrar-ho, l’ha portat a la Itàlia dels seixanta, i hi encaixa perfectament. I avui igual. El final, diu, és el de Goldoni, però més obert, com el món de l’amor actual. Goldoni, acaba, ja parlava de l’“amor líquid” del recentment desaparegut Zygmunt Bauman.
Pel director, l’obra encara planteja moltes preguntes sobre l’amor i mostra el nostre masclisme