Ana Belén vol que li truquin
L’actriu, que el 4 de febrer rebrà el Goya d’Honor, confessa que està desitjant actuar en més pel·lícules
Ana Belén no vol que el Goya d’Honor que rebrà a la gala del 4 de febrer s’entengui com un comiat després d’una nombrosa carrera com a actriu i cantant alhora. El que està desitjant és precisament que li truquin, segons va declarar amb una franquesa inusitada en una trobada amb periodistes amb motiu de la concessió del premi de l’Acadèmia del Cine.
“En dotze anys no m’han arribat projectes”, va dir sense embuts la icònica artista madrilenya. I va insistir que “li agrada moltíssim” i que troba a faltar la feina d’actriu, i fins i tot la sensació única d’arribar a un rodatge. Va assegurar que, d’energies, no n’hi falten, per tornar-hi. Que acceptaria gairebé qualsevol personatge, sempre que no fos “un gerro”. Però que molt millor –va matisar– si tingués “la riquesa i les arestes” que, segons ella, se solen conferir més aviat als papers masculins.
Ana Belén no va adoptar un to de queixa, sinó més aviat de notòria i potser reivindicativa sincerimeses tat, quan va respondre a les preguntes que se li van fer sobre la seva pràctica desaparició de la pantalla gran des de fa més d’un decenni. L’única i recent excepció a aquest llarg “silencio de los correos” i del telèfon, des que el 2004 va actuar com a coprotagonista a Cosas que hacen que la vida valga la pena (de Manuel Gómez Pereira i amb Eduard Fernández), va ser la seva intervenció l’any passat, amb un paper menor, a La reina de España, de Fernando Trueba.
Una cosa va portar a l’altra i, en aquest punt, Ana Belén va defensar amb fermesa Trueba davant els atacs i els intents de boicot que uns quants ultres van dirigir en contra seu fa un parell de mesos, quan va estrenar el film, per haver gosat dirigir una obra amb aquest títol i aquesta temàtica de fons (molt de fons) després d’haver declarat –en to irònic i un any abans– que no s’havia sentit mai espanyol.
“La gent hauria de poder dir el que sent sense que ningú s’ofengués”, va replicar l’actriu sense evitar algunes expressions ben explícites de ràbia. “És molt fotut... Una putada”, va etzibar. Perquè, segons va explicar, les esco- al cineasta la van remuntar a la que ella mateixa i el seu marit, Víctor Manuel, van patir el 1973 quan, a Mèxic, una acusació “anònima i falsa” dirigida al Ministeri d’Informació els va obligar a estar-se sis mesos al país centreamericà. El Govern de Franco va assegurar que els dos artistes havien trepitjat una bandera d’Espanya. “Una mentida”, va repetir Ana Belén ahir.
La cinc vegades nominada als Goya –quatre vegades com a millor actriu i una com a directora novella per Cómo ser mujer y no morir en el intento (1991) –va aplaudir el discurs de Meryl Streep a la cerimònia de lliurament dels Globus d’Or, quan va sortir al pas dels excessos de Donald Trump. Va ser una intervenció “valenta, elegant i rotunda”, va opinar. I, si bé va deixar clar que la seva pròpia intervenció quan rebi el Goya d’Honor s’emmarca en una situació totalment diferent a la de l’actriu dels Estats Units –que parlava a la gala dels premis de la crítica i davant una premsa especialment injuriada pel seu pròxim president–, va advocar perquè els artistes i qualsevol persona pública denunciï els retrocessos que es viuen en el seu entorn.
“No ens podem abstreure del que ens envolta, no només en el sector, sinó com a ciutadans del continent que habitem”, va opinar Ana Belén. Perquè “hi ha coses que ens tenen preocupats, molt enfadats i en alerta”. És, a parer seu, normal i obligatori en el context de la realitat europea actual. Almenys “si no estàs a la lluna”.
L’artista aplaudeix Meryl Streep i compara els atacs a Fernando Trueba amb els que ella va patir en la dictadura