Cinema de ruptura
El realitzador barceloní Carles Torras vaticina el final del vell statu quo del cinema espanyol en vigílies d’estrenar ‘Callback’
El vell statu quo del cinema espanyol s’esquerda. Les produccions més o menys independents que triomfen en festivals d’aquí i d’allà van guanyant terreny malgrat els problemes de promoció i distribució. A poc a poc, les noves generacions substitueixen una aristocràcia de “directors consagrats que feien una o dues pel·lícules a l’any i, al marge de més o menys èxit, donaven estabilitat al sistema i vivien d’aquest sistema”. Així veu les coses el cineasta barceloní Carles Torras, que aquest divendres estrena Callback, un film pertorbador rodat a Nova York i guanyador –entre altres– dels premis Biznaga del Festival de Màlaga a la millor pel·lícula, el millor guió i el millor actor principal, el xilè Martín Bacigalupo, coparticipant, a més a més, del guió juntament amb el mateix realitzador.
Aquests tres grans guardons obtinguts en una de les grans cites del cinema espanyol contrasten amb el fet que Callback no ha rebut ni una sola nominació als Goya –“El gran aparador del que fem”–, cosa que a Torras li sembla, com a mínim, cridanera. No es tracta només del seu cas, afirma, i parla del que ha passat amb l’última pel·lícula del també català Albert Serra, La mort de Lluís XIV, “distribuïda i estrenada gairebé en secret” i també descartada als Goya, tot i que té el premi especial dels Feroz i nombroses nominacions als Lumière, els Gaudí i els Fénix.
Aquestes paradoxes, per dirho suaument, podrien ser exponents dels últims espeternecs d’un sistema que “es trenca”, diu Torras.
“Ara estem “en transició”, afegeix. I no només pel cinema independent, esclar, sinó per la irrupció de directors que també fan superproduccions –el cas de Juan Antonio Bayona és, de lluny, el més paradigmàtic– i que, de tota manera, s’adapten més bé a unes
Torras lamenta que l’Acadèmia ni tan sols l’hagi nominat als Goya malgrat els seus tres premis a Màlaga
noves regles del joc en què la televisió té molt a dir, i lògicament diu. D’una banda, hi ha les puixants plataformes televisives, que no només estrenen sèries, sinó també, i cada vegada més, algunes pel·lícules. I, d’altra banda, hi ha el fet que, segons subratlla Torras, les teles han de dedicar un 5% o un 6% dels ingressos (segons si són privades o públiques) a finançar pel·lícules, de manera que els criteris canvien i s’ajusten més als interessos de les cadenes.
Ara Torras espera el veredicte de la taquilla davant una creació que descriu “l’altra cara” d’una ciutat, Nova York, i un país, els Estats Units, amb una ideologia del triomf i un gran somni americà que continuen afavorint la creació de guetos ètnics i classistes d’immigrants amb poca sort i “perdedors”. Una urbs i una nació d’èxits indubtables, però que, de tant en tant, també produeix monstres a partir d’individus inadaptats.
Callback narra la història i l’explosió d’un d’aquests paios; en concret, un treballador pobre que, amb un comportament peculiar al principi i més que difícil després, el que vol és convertirse en actor publicitari. I això per damunt de tot i de tots.