#Gratacós, ‘trending topic’
La comunicació al Barça torna a ser la gran assignatura pendent
El Barça es discuteix amb ell mateix pràcticament per decret fundacional. La forma del seu escut, segons diu la llegenda (la que millor encaixa per a aquest article), va adoptar l’aspecte d’una ampla cassola perquè les seves primeres juntes directives ja eren una olla de grills, de manera que els temps comunicativament convulsos d’ara no són més que la continuació de la preqüela que es va iniciar fa més d’un segle i que ha evolucionat cap al soroll eixordador actual, amplificat pel creixement del club a escala planetària i per l’auge de les xarxes socials.
L’aficionat del Barça és crític per definició, per molt que els grups d’animació estiguin integrats per membres menys disposats a molestar, així que els mitjans de comunicació i el famós entorn no són més que un reflex d’aquesta propensió a ficar cullerada en tot, per ínfim que resulti el tema, i a una inclinació natural per la divisió. El millor dels nous temps és que, contra el que se suposava, l’enrenou exterior no afecta la trajectòria del primer equip, que va de títol en títol amb breus episodis de sequera, des de fa més de dues dècades. El pitjor és l’etern ball de directors de comunicació, cinc en els últims sis anys, tots de diferent perfil, competents professionalment i amb bona voluntat, però engolits per la bèstia. La conclusió és fàcilment deduïble: el problema no són ells.
L’última gran referència en el departament va ser Ricard Maxenchs, partidari, segons diuen els qui el van conèixer millor, de fer passar tot nou empleat per un període de cinc mesos d’oient i observador, sense ni tan sols agafar el telèfon, abans de prendre cap decisió. Òbviament aquell consell no ha estat aplicat amb els últims responsables de comunicació. Encara que soni estrany, la pressió exterior (mitjans, aficionats, entorn variat) resulta menys determinant i corrosiva que la pressió interior, segons confessen els damnificats. Traducció: trampejar i aconseguir unificar en una sola veu la mescladissa que formen president (amb el seu assessor extern), directius i executius (cada vegada més), jugadors i entrenadors, tots amb les seves diferents opinions, interessos, egos i guerres internes, s’ha convertit en una missió impossible. L’última solució, recórrer al planter amb Toni Ruiz, deixeble de Maxenchs, i José Manuel Lazaro, bon amic de Luis Enrique, per portar el timó en espera d’un nou cap de la marca Barça (que estrany que sona això) sembla a priori més lògica.
La massificació i característiques (diaris, ràdios, teles, webs, Twitter, Facebook i el que ha de venir) d’alguns mitjans de comunicació també han provocat un tomb en el panorama tradicional. Afectats per la bunquerització del club, la informació escasseja i, per contra, l’opinió abunda. L’exageració s’ha convertit en costum. S’obren i tanquen crisis mundials en qüestió d’hores. Encegats pel gigantisme i per un mirar-se el melic malaltís, hi ha personal que creu que tot el que passa al Barça té repercussió universal, quan no és així. La tenen les jugades de Messi però no petiteses de consum intern amplificades per una tendència a la gravetat incurable. El cas Gratacós ha estat paradigmàtic. Encara que quedi molt solemne dir que el seu cas (atenció, trending topic) ha perjudicat la imatge exterior del Barça, el cert és que a Anvers i Adelaida els importa un rave. En realitat, a Barcelona hi ha qui es va assabentar de qui era Gratacós, d’altra banda un barcelonista professional i competent, quan el van degradar sense cap mena de raó aparent.
Recuperar un cert sentit comú (amb perdó per l’expressió) resultarà indispensable per dotar la nova etapa comunicativa de certa estabilitat. Atorgar importància al que en té, discriminant la ximpleria del que és essencial.
EL SOROLL L’exageració s’ha convertit en costum: s’obren i tanquen crisis mundials en qüestió d’hores