Petons i caramels
Els futbolistes pericos que vam estar involucrats en la campanya de la UEFA on vam quedar subcampions tenim un grup de WhatsApp que es diu Grup 88. Se sosté en el respecte i en l’afecte d’uns companys que un dia van compartir professió i vestidor. I tot això ho van fer des del màxim respecte entre ells. Abans-d’ahir el nostre grup de WhatsApp va plorar com només saben fer-ho aquelles persones a qui el pas dels anys permet valorar les coses i saber qui realment ha valgut la pena que es creués al seu camí. Va plorar perquè ha marxat i ens ha deixat María Bosch. És cert que tots sabíem que aquest dia estava a punt d’arribar, però la notícia de la seva absència va remoure moltes vivències al nostre interior. Ens va envair el dolor, però sobretot ens va envair la necessitat de deixar anar el nostre agraïment.
Tots vam anar escrivint alguna història en relació amb la María, però qui realment va saber definir en poques paraules el que ella va suposar per a moltíssims jugadors de l’Espanyol va ser Job. El nostre lateral dret va escriure: “La nostra Mare dins del club, com ens estimava a tots... Encara recordo la seva cistella de caramels plena per a nosaltres, un petó i caramels amb cada bon dia”.
La María va ser una autèntica mare. Si ho va ser per a mi, una persona que tenia tot el seu entorn afectiu proper, imagineu què devia ser per a tots aquells que arribaven joves del seu poble a una ciutat com Barcelona. Sempre atenta, sempre al cas dels problemes de cadascú de nosaltres. Recordo com moltes vegades entrava al seu despatx i veia algun company a qui no li anaven gaire bé les coses, assegut allà, buscant l’afecte i el refugi de la María.
Perquè la María va tenir una virtut extraordinària i és que no es va veure mai encegada pel glamur del futbol. Quan ella es relacionava amb nosaltres sempre ho va fer com si fóssim els seus fills. Mai la relació no va ser amb el personatge futbolístic, sinó que la relació va ser amb la persona. I per tant per a ella tenia el mateix valor el jugador més famós o el de més qualitat que el jovenet més inexpert.
Segurament el fet que el seu pare fos un gran futbolista de l’Espanyol i que visqués moltíssims anys al xalet de Sarrià la van ajudar a saber què és el que realment importa en aquesta vida.
Però Job va continuar fent diana. El seu següent comentari també defineix molt bé la María i va ser: “Per cert, m’oblidava comentar que al costat de la cistella de caramels hi havia una guardiola per a la reposició”. Perquè la María no ens parlava de futbol però sí que ens exigia com fan totes les mares responsables, perquè volia el millor per a tots nosaltres. M’agradaria que al món del futbol hi hagués les pilotes d’or a l’afecte i la tendresa, perquè la María en tindria almenys deu. María, has marxat però els caramels que ens vam menjar i els petons que ens vas donar no ens els treu ningú. Moltes gràcies de part de centenars de jugadors pericos.