Trump ensopega amb ell mateix
Fins i tot abans d’arribar a assumir la presidència dels EUA, Donald Trump ha ensopegat amb si mateix. En declaracions a The Wall Street Journal s’ha lamentat de la ràpida apreciació del dòlar: “Ara, les nostres empreses no poden competir amb elles [les empreses xineses] perquè la nostra moneda és massa forta. I ens està matant”, va afirmar. La paradoxa és que aquesta sobtada apreciació de la divisa es deu precisament als anuncis de Trump, que els mercats s’han cregut i malgrat que, contra el que ell suggereix, la Xina fa molt de temps que està gastant les seves reserves per evitar la depreciació del iuan.
Trump ha promès menys impostos i més despeses, cosa que els inversors interpreten com un anunci de més dèficit fiscal. Els mercats han interpretat, correctament, que per finançar aquests dèficits seran necessaris tipus d’interès bastant més alts que els actuals. Conclusió, el dòlar donarà més benefici. I tots s’han abalançat cap a la finestreta de les compres...i el bitllet verd s’ha apujat.
En aquestes condicions, el teòric objectiu de Trump de reduir el dèficit comercial serà missió impossible (les importacions s’abarateixen i les exportacions s’encareixen), amb la qual cosa encara sembla més difícil recuperar l’ocupació industrial al país, un altre dels seus objectius confessos.
Així les coses, Trump arriba a la presa de possessió sense haver aclarit les principals incògnites sobre quin serà el pivot de la seva política econòmica. Les seves declaracions, sobretot via tuit, anuncien una política industrial-proteccionista sota un paraigua nacionalista. I no es tracta d’un simple càlcul oportunista ressuscitat per a la campanya electoral. El nou president ha estat des dels anys vuitanta del segle passat fent campanya contra el lliure comerç, fins i tot en ple mandat de Ronald Regan, pagant anuncis a tota pàgina contra els acords comercials internacionals.
Però, d’altra banda, ha anunciat el retorn a la llibertat financera, la desregulació tan volguda a Wall Street, per al qual compta amb un nombrós equip d’executius de Goldman Sachs, l’encarnació per antonomàsia dels diners extralimitats. No sembla possible mantenir la cohesió d’un govern que, alhora, reprimeix la globalització industrial i fomenta la financera. Per aquí pot venir la primera crisi del Govern de Trump.