El turisme, aquest turisme
La divisió provincial va escindir artificialment la comarca del Penedès en dues meitats, amb capitals respectives al Vendrell i a Vilafranca. Des del punt de vista de la geografia econòmica, totes dues parts compten amb els mateixos atributs: estan molt ben connectades amb Barcelona i Tarragona, tenen aproximadament el mateix clima i una orografia comparable. L’únic que les diferencia de debò és que la primera té mar i la segona no. Tenint en compte tot el que sabem, i particularment el que sabem sobre el turisme a la Mediterrània espanyola, el Baix Penedès hauria de ser immensament més ric que l’Alt Penedès.
Però no ho és: la renda familiar és un 15% més alta a la comarca interior que a la del litoral. Es tracta d’una paradoxa, però no d’una excepció: les comarques gironines d’interior, com la Garrotxa o el Ripollès, tenen rendes familiars molt més altes que el glamurós Empordà (la Garrotxa, un 21% més elevada que la de l’Alt Empordà!). La comarca de la Selva, que inclou la Costa Brava, té una renda disponible inferior a la de comarques tradicionalment deprimides, com el Priorat o la Terra Alta. Ampliant una mica el focus, descobrim que la província de Lleida té un PIB per ocupat que és un 7% superior al de Balears, i un PIB per càpita que és un increïble 19% més elevat. En part això es deu al fet que, també sorprenentment,
El turisme massiu quasi sense restriccions practicat a la costa catalana ha fet milionaris, però no ha deixat prosperitat
Lleida té una taxa d’atur inferior a la de Balears.
Fa molt de temps que parlem de la “maledicció de les matèries primeres” per referir-nos al fet que els països més ben dotats acostumen a patir molta pobresa. No és cap problema de les matèries primeres, òbviament, sinó de com hi són gestionades. Salvant totes les distàncies, a nosaltres ens passa el mateix amb el turisme: Catalunya i el seu entorn constitueixen un petit món on pot copsar-se fàcilment l’impacte del turisme de masses, la diferència entre què passa allà on n’hi ha i allà on no n’hi ha.
Avui, l’Ajuntament de Barcelona debat un instrument per gestionar el turisme amb el curiós nom de PEUAT. En aquest context, he sentit dir que alguns s’oposen a la “criminalització del turisme”. Em sembla molt bé: el turisme es pot gestionar de moltes maneres i a Barcelona li podria aportar molt. He sentit dir que alguns s’oposen a regularlo restrictivament. Em sembla molt malament: ja sabem que, deixat anar, el turisme destrueix sense aportar la riquesa que promet. La comparació entre el que haguéssim pogut fer ordenant el turisme i el que hem fet deixat fer és d’escàndol.
El model de turisme massiu basat en mínimes restriccions que la costa catalana ha practicat des de fa dècades ha fet milionaris, però no ha creat prosperitat; el turisme crea molts llocs de treball i crea molta riquesa, però aquest turisme només pot degradar Barcelona convertint-la en una ciutat cara, sense personalitat i, a sobre, pobra.