“Vivim en la immobilitat frenètica”
24 anys. Vaig néixer i visc a Ciutat de Mèxic. Em vaig llicenciar en Història, i després en Sociologia a Cambridge. Soc professor d’ Història del Pensament del Segle X X. L avida actual és buida i miserable, la transformació no només ha de ser política i
Vostè vol transformar la vida mateixa? Crec que és necessària una transformació existencial que trastoqui no només com ens comportem en societat sinó també les nostres relacions amb nosaltres mateixos, amb la naturalesa; i les nostres prioritats en la vida.
Què ens passa?
La societat actual es caracteritza per l’acceleració. Tot, des de l’economia, la política i les subjectivitats, viu sota el jou de l’eficàcia i la rapidesa. Som subjectes estressats, ansiosos, dispersos, deprimits, amb pressa. Vivim en la immobilitat frenètica.
A la roda del hàmster.
Exacte, perquè constantment se succeeixen esdeveniments, però cap amb prou densitat per transformar-nos, perquè torni una experiència veritable. Hi ha molt moviment però no hi ha desplaçament.
Ni direcció ni sentit.
No. El futur és bromós, no tenim una idea de què succeirà, i el passat s’ha tornat inútil. Vivim un presentisme absolut, sense mires cap a un futur millor i sense referents cap a la tradició; estem suspesos en un abisme.
Què ens ha portat fins aquí?
Un sistema ideològic, polític i econòmic que el que busca és generar guanys eternament, i l’acceleració és el mecanisme per maximitzar aquells guanys. Les nostres vides estan dedicades a la producció i al consum.
Les alternatives espanten...
No n’hi ha. Ho hem de repensar tot. Es tracta d’una crisi de la civilització en el seu conjunt.
...I et sents responsable de no saber descavalcar d’aquesta bogeria.
És important entendre que aquest córrer cap enlloc no és una qüestió d’individus i decisions sinó de l’estructura que ens domina.
Hi ha qui proposa la desacceleració.
La proposta de la lentitud és infructuosa. El mateix Carl Honoré, guru de la lentitud, convertit en superestrella, es queixa que ha entrat al remolí de l’acceleració. A pesar seu, ell i les seves idees s’han tornat mercaderia.
Com es para, això?
No es resisteix a la velocitat volent aturar-la, sinó escapant a la seva dinàmica. L’únic que pot enfrontar-se al temps accelerat és l’instant.
Aquella breu porció de temps?
És més que això, és una experiència temporal particular, una suspensió del transcurs dels segons i les hores, un temps estàtic que amb prou feines dura, però tots els temps hi estan
continguts. Es tracta, com deia D.T. Suzuki, del moment en el qual l’esperit finit comprèn que està arrelat en l’infinit.
Sona místic.
Ho és, però no és una experiència estranya, en realitat tots l’hem viscuda de diferents maneres: passejant; en una sobretaula amb amics; amb la lectura de poesia en veu alta, perquè és ritme, és música, i et treu del temps lineal...
...
La rialla, que et captura en l’instant. Estar en silenci, que en realitat és saber escoltar els sons que no escoltem mai i connectar-te d’una altra manera amb l’entorn; una borratxera..., experiències que pertanyen a la més senzilla quotidianitat.
Aquella sensació feliç de no saber el temps que ha passat?
Sí, i en realitat el que ha passat és que hem tingut una experiència de comunió amb l’altre, amb nosaltres mateixos o amb la naturalesa i s’ha suspès la linealitat del temps accelerat. Utilitzem-lo, construïm una filosofia pràctica de l’instant que s’enfronti a l’acceleració.
Està parlant d’intensitat.
Sí, d’afavorir aquestes experiències que tenen una densitat notable, gens superficials, en les quals estem bolcats i vivint les relacions amb l’entorn i amb nosaltres d’una manera diferent; ja no hi ha una separació objectual, és una relació de comunió, és la trobada amb l’altre que et completa com a subjecte; és el que l’amor fa, punt.
Però vivim una època de desamor.
Per això aquests petits gestos, aquestes coses minúscules, acaben sent el que és revolucionari avui dia. És una filosofia del que és minúscul, de l’ombra, de l’escapada, però també de la transformació més radical: la del subjecte.
Transformació sense enfrontament.
Sí, sense violència. Escapem-nos per la porta del darrere. Recordem que combatre és perdre. Es tracta de resistir sense resistir, de fer sense fer.
Això no canvia la nostra manera de viure, és només un esbarjo.
D’acord, l’instant no és un fi, és un mentrestant, és una cosa molt modesta però carregada de potencialitat. És una frontissa entre aquest món i el que vindrà; un treure el cap de l’aigua quan ens estem ofegant per tornar-nos a submergir, sí, però potser en aquest treure el cap entreveurem el món per venir.
Tastar la llibertat.
No s’ha de confondre el carpe diem capitalista, que obeeix a la sublimació del consum: més i a més velocitat, amb l’instant, que és la construcció d’un temps fora del consum i de la lògica de la productivitat i de les mercaderies.
Llavors, què té de transformador?
Permetre’ns veure que la vida que vivim no és l’única possible, que la vida amb sentit és en un altre lloc que en l’èxit i el consum, en no veure l’altre i el que ens envolta com un producte, sinó agermanant-nos-hi.