Barcelona, ciutat oberta

Dilluns passat, l’Ajuntament de Barcelona va tenir la deferència de convidar-me a participar en un acte de presentació de l’estratègia de promoció econòmica internacional de la ciutat, a càrrec del tinent d’alcalde Jaume Collboni.

Em va fer molta il·lusió i així ho vaig dir quan em va tocar prendre la paraula. Al llarg de la meva carrera com a diplomàtic, m’ha tocat participar en molts actes públics de promoció. Deixant de banda que enaltir la pròpia ciutat és sempre agradable, en aquest cas l’acte tenia per a mi un al·licient: Barcelona sempre fa de bon promoure, però encara en fa més quan es tracta de presentar-la com una urbs de vocació cosmopolita, amb un programa que té com a títol Barcelona, ciutat oberta, i això m’oferia la possibilitat de reafirmar l’internacionalisme en un moment en què l’ataquen per tot arreu.

Avui bufen al món vents molt forts contraris a la globalització. Ho veiem als Estats Units, amb un president que s’ha erigit com a defensor del proteccionisme i que sembla decidit a erosionar l’ordre mundial que Washington ha promogut durant els últims seixanta anys. Ho veiem també al Regne Unit, on la primera ministra, Theresa May, en un discurs sobre la sortida del seu país de la Unió Europea, va arribar no fa gaire a criticar el cosmopolitisme d’unes persones que “a força de ser ciutadans del món acaben no sent ciutadans d’enlloc”. Tot una declaració de principis. No sabem què passarà a França, però toquem fusta, perquè també hi ha forces molt poderoses que aposten per tornar al passat més ranci.

Tot plegat, es tracta d’un fenomen sorprenent, que ha agafat desprevinguts els cercles polítics i l’establishment dels països occidentals i que sembra el futur d’interrogants. Però, enmig d’aquest panorama, hi ha una cosa de la qual em sembla que en podem estar segurs: Barcelona continuarà sent una ciutat oberta al món, passi el que passi. És l’ADN de la ciutat.

Si hi ha cap lloc a Europa en què la xenofòbia és un tabú, és a Barcelona. Malgrat la forta immigració dels anys anteriors del boom, quan va arribar la crisi, l’atur i les retallades ningú va dir un sol mot contra els treballadors estrangers. Ara mateix, hi ha set partits polítics amb presència al consistori municipal i cap d’ells es permet un discurs xenòfob. Costa de creure-ho, però –junt amb Madrid– és un cas únic a tot Europa. Pensem-ho: ¿oi que no podríem dir el mateix de París, ni de Londres, ni de Berlín, ni de Roma, ni d’Atenes, ni d’Amsterdam? Algú podria replicar amb sarcasme que aquí reservem l’animadversió per als turistes o que la dirigim cap la resta d’Espanya. Però el cas és que a Barcelona no hi ha ningú que gosi alçar la bandera de la xenofòbia.

John Kennedy va descriure una vegada Washington, irònicament, com una capital d’eficiència meridional i d’encant septentrional. És a dir: una ciutat sense encant ni eficiència. Crec que de Barcelona es pot dir sense presumpció el contrari. És una ciutat que reuneix tots els encants de l’Europa mediterrània però que, a l’hora de treballar, a l’hora de competir, no té gaire a envejar a les ciutats del nord d’Europa.

És una ciutat que sempre ens sorprèn. ¿Quina altra ciutat s’ha manifestat multitudinàriament per demanar acollir refugiats? Barcelona té un teixit empresarial dinàmic, unes universitats i centres de recerca de nivell internacional, un capital humà ben format i una qualitat de vida envejable. La globalització l’ha afavorit. Avui és una ciutat que juga a la primera divisió mundial. Com va dir dilluns Jaume Collboni, Barcelona pertany a un grup de metròpolis globals que inclou Berlín, Amsterdam, Estocolm, Sydney o San Francisco. En altres llocs tanquen portes. Nosaltres les obrim. En altres llocs els sembla que ja saben tot el que han de saber. Nosaltres no, nosaltres aspirem a continuar aprenent dels altres.

De la intervenció de Jaume Collboni, en van cridar l’atenció dues coses: que l’àrea metropolitana de Barcelona avui representa avui aproximadament el 13% del PIB espanyol i que la província de Barcelona és l’origen del 20% de les exportacions espanyoles, un tant per cent que supera la suma de les àrees urbanes de Madrid i València. Són dades que mostren amb prou eloqüència el dinamisme de la ciutat.

L’any 2010, a Londres, vaig tenir l’honor d’acompanyar l’alcalde Jordi Hereu en un acte de presentació de Barcelona com a candidata per acollir el Mobile World Congress. Com a ambaixador i com a català, em va fer molta il·lusió prendre la paraula per defensar la candidatura de Barcelona i em va alegrar molt, després, saber que l’alcalde i el seu equip havien tingut èxit. Com s’ha vist des de llavors, era una passa molt important per a la projecció global de la ciutat. El programa de promoció econòmica internacional de l’Ajuntament va en la mateixa línia. Espero que tingui un èxit semblant. El mereix.

Barcelona reuneix els encants de l’Europa mediterrània i, a l’hora de treballar, no té gaire a envejar a les ciutats del nord