Dret a gaudir
Menjar coses que siguin saboroses no és un caprici. I molt menys quan es pateix una disfàgia (dificultat per empassar-se el menjar), molèsties a causa d’alguna malaltia o els efectes d’un tractament agressiu. Però en un entorn com l’hospitalari, en el qual s’acumulen els assumptes urgents, aquesta qüestió sol quedar-se al calaix de les assignatures pendents.
Per això és una bona notícia que des de l’hospital de Mataró s’hagi creat, amb la Fundació Alícia (que està a punt d’ampliar la seva col·lecció de guies alimentàries per al càncer amb el volum de cap i coll), un pla de menjar triturat en què s’han prioritzat el sabor i la varietat. Ho informava aquesta setmana Ana Macpherson, que detallava que s’han dissenyat menús amb diferents textures, adaptades als graus de dificultat, i pautes per orientar les famílies que han de cuinar a casa per a persones que poden ennuegar-se fàcilment (una de cada quatre més grans de 70 anys i quasi la meitat dels que han patit un ictus).
Aconseguir que el que hi ha al plat resulti agradable quan el malalt perd la gana, quan té falta de salivació, quan la quimioteràpia ho envolta tot d’un sabor metàl·lic, quan la disfàgia és una amenaça constant d’infeccions pulmonars greus, no és poca cosa. Que el menjar entri per la vista, que tingui una textura agradable, que els aliments conservin els seus colors originals, és bàsic.
Hi ha estudis que alerten de desnutrició en els pacients després de la seva estada en hospitals. I n’hi ha sobre la malnutrició d’ancians en residències geriàtriques. Perquè no menjar el que no t’agrada és la reacció més normal d’una persona que es troba en baixa forma; d’algú que està fora del seu entorn o que viu a casa en una situació de vulnerabilitat. És, si mirem prim, un dret.