Parlem de Madrid
La perspectiva que Londres, com a conseqüència del Brexit, deixi de ser el centre financer de referència d’Europa va despertar l’interès d’un bon nombre de capitals europees per acollir els bancs i les empreses que traslladaran les seves seus, o almenys part dels seus serveis, a països que continuïn formant part de la Unió Europea. Madrid entre elles.
Quines són les possibilitats que la capital espanyola aconsegueixi convertir-se en una plaça financera rellevant més enllà del seu pes com a centre econòmic d’Espanya i, parcialment, de Llatinoamèrica?
La reacció immediata de Cristina Cifuentes, la presidenta de la Comunitat de Madrid, va ser assumir amb entusiasme la idea que Madrid pot formar part de l’univers selecte de capitals amb la vara alta en les finances del continent. “Som la porta d’entrada al mercat hispanoamericà i africà”, va assenyalar la presidenta al cap de poc temps de la victòria del Brexit. També ha donat a entendre que la seva comunitat és la que té els impostos més baixos d’Espanya, un argument innecessari ja que en teoria no competeix amb altres ciutats espanyoles sinó amb altres d’europees. Però la pulsió de les lideresses del PP madrileny per respondre amb reduccions d’impostos davant qualsevol desafiament no té fre, tot i que de moment no s’ha passat de l’anunci a noves mesures en aquell àmbit.
La Comunitat ha elaborat un estudi, Think Madrid, que glossa les virtuts econòmiques i d’infraestructures de la capital i ha col·locat l’economista Daniel Lacalle al capdavant de la seva simbòlica candidatura. Consultant el document es pot concloure sense gaire esforç que la capital de l’Estat gaudeix d’uns quants avantatges que no es reconeixen en el debat domèstic i que, tot i això, es realcen quan es tracta d’atreure els inversors internacionals. A més de la ja esmentada referència als impostos, la Comunitat es defineix com a “motor de l’economia nacional, amb un fort creixement els últims anys; centre de decisió política i administrativa del país; i seu d’organismes internacionals”. També destaca la presència de grans empreses, nacionals i internacionals, i se citen les deu primeres, quatre són espanyoles, BBVA, Santander, Repsol i Telefónica; dues d’alemanyes, Siemens i Mercedes; dues de britàniques, IAG (Iberia) i British Petroleum; una de francesa, Carrefour; i una d’Abu Dhabi, la petroliera Cepsa. El document també assenyala que la Comunitat “és seu de 43 dels 135 centres de la xarxa nacional d’investigació (CSIC)” l’organisme estatal més important d’investigació científica.
El ventall de rutes disponibles des de l’aeroport de Barajas i la completa radiografia de la xarxa radial de l’AVE que dispara des del centre les seves fletxes a tots els racons de la Península, també s’hi inclouen. Un repàs a altres punts atractius de la regió, com ara l’educació, la sanitat, el comerç o el turisme, completen el fulletó.
Són tots elements que revelen la importància de Madrid en l’economia espanyola i, parcialment, a Llatinoamèrica a través de les grans multinacionals que hi operen. Cal preguntar-se, tot i això, si el ventall configura una alternativa amb possibilitats de competir amb altres capitals d’Europa, sobretot Frankfurt i París.
Aquestes tenen arguments igual o més poderosos que Madrid pel que fa a la seva potència econòmica, i ubicació al mapa, al centre del dens teixit econòmic del cor continental, amb l’afegit que la ciutat alemanya acull la seu del Banc Central Europeu (BCE) i la francesa per la seva part té una llista de multinacionals natives i estrangeres encara més llarga. En contraposició, la fiscalitat madrilenya, com bé saben molts empresaris i executius de la resta d’Espanya, gairebé és el seu únic esquer.
Finalment, queda la credibilitat institucional, una cosa especialment rellevant en un àmbit com el financer i que, efectivament excedeix el marc de la comunitat autònoma. El Regne d’Espanya ha hagut de demanar a Europa el rescat del seu sector financer i, per tant, està subjecte a les imposicions del seu pacte de finançament i a les periòdiques visites dels creditors per veure com van les coses.
I vinculada al rescat, la nacionalització de Bankia i les seqüeles judicials de l’assumpte. L’última, la investigació a l’exgovernador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, i altres alts càrrecs, inclòs un exgovernador, tot i que en realitat pel seu acompliment com a exmembre de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). A Europa ha causat inquietud aquest episodi, i ha obligat la dimissió temporal d’un representant espanyol al mecanisme de supervisió. És cert que els bancs centrals dels estats de l’eurozona han perdut rellevància a mesura que la supervisió s’ha anat centralitzant a Frankfurt, amb l’assumpció de competències per Mario Draghi i els seus, però no és agradable veure com es van empresonant els banquers locals en una neteja que a Europa ja sembla cosa del passat.
A Madrid es respira moderació d’expectatives. Podria ser que la capital acabés acollint parts d’alguns serveis auxiliars, per exemple borsaris, però li queden molt lluny la glamuroses finances londinenques.
Malgrat el Brexit, a la capital espanyola ja li queden molt lluny les glamuroses finances londinenques