Els temes del dia
Les nombroses controvèrsies sorgides en els últims dies al voltant del poder judicial, i la preocupació dels mexicans per les decisions que pot prendre Donald Trump.
L’ administració de justícia ha dominat els noticiaris espanyols i ha propiciat comentaris incomptables durant la setmana que acaba. Ens referim, entre altres casos, a la renovació de la cúpula del ministeri públic que ha emprès la Fiscalia General de l’Estat i a l’exclusió de Joan Josep Nuet (CSQP) de la nova querella que afecta els membres de la Mesa del Parlament. Els dos fets, que vam comentar aquí divendres passat, han originat molts titulars i reaccions diverses en l’opinió pública. Algunes d’aquestes reaccions apunten a les deficiències estructurals de la justícia. D’altres prefereixen afirmar, amb una lleugeresa imprudent, que la justícia a Espanya no és digna d’aquest nom. Vet aquí una conclusió preocupant i en gran manera errònia.
Dos dels episodis judicials més rellevants de la setmana, a més dels ja esmentats, han estat la sentència del cas de les targetes black, que afecta 63 consellers de l’antiga Caja Madrid, i la ratificació, per part de l’Audiència de Palma, de la decisió de deixar en llibertat i sense fiança Iñaki Urdangarin fins que el Tribunal Suprem resolgui els recursos del cas Nóos i sigui ferma la sentència de sis anys i tres mesos que se li va imposar.
Amb el respecte pertinent, tot és opinable, també les decisions judicials. Però abans d’afirmar que les decisions esmentades són parcials o interessades, que obeeixen a pressions o favors i, per tant, que la justícia és una broma, convé estudiar-les amb molt detall i, fins i tot després d’això, pronunciar-s’hi amb cautela. Entre altres motius perquè, amb freqüència, no hi ha raons per al descrèdit. Prenguem, a tall de cas d’estudi, el de les targetes opaques, que es va decidir dijous. Pot dirse, amb un mínim d’honestedat, que aquesta sentència és un paradigma de les debilitats de la justícia espanyola? Creiem, sincerament, que no. És tan cert que la gestió de Rodrigo Rato i abans de Miguel Blesa al capdavant de Caja Madrid (i també la de Rato al capdavant de Bankia) és censurable com que la sentència del cas de les targetes black no ha fet distinguos. A més de les dues persones esmentades –la primera, exvicepresident del Govern espanyol i aspirant a la successió d’Aznar en el lideratge popular, que va perdre en mans de Rajoy–, han estat condemnats a diverses penes d’altres de filiació conservadora, d’altres progressistes, d’altres procedents de la patronal o els sindicats, d’altres que van ocupar ministeris, alts càrrecs en l’administració i fins i tot un excap de la Casa del Rei. Més aviat ens sembla que aquesta sentència prova que la justícia, encara que lenta, és igual per a tothom.
Però potser ha suscitat més comentaris el cas del cunyat del Rei. Ja els va suscitar la seva condemna a sis anys i tres mesos, quan la petició fiscal era de dinou. I més comentaris va suscitar la decisió de mantenir-lo en llibertat fins que concloguin els tràmits del Suprem. Aquí les interpretacions de tracte preferent de la justícia a Urdangarin han estat nombroses. Al nostre entendre, de manera excessiva. Pot entendre’s que per la notorietat de l’encausat, per la seva relació amb la família reial, per la mediatització del cas, pels perfils del jutge o del fiscal o per altres circumstàncies polítiques que enterboleixen la visió d’alguns, aquest cas ha fet parlar. Però no és raonable que tot es faci servir per abonar el desprestigi de la justícia. Perquè habitualment no ho mereix. I perquè la democràcia no ha de minar frívolament els pilars en els quals s’assenta.