Dubtes morals
Adam Thirlwell explora a ‘Estridente y dulce’ el concepte de fidelitat i el límit de les categories morals
L’última novel·la del britànic Adam Thirlwell, Estridente y dulce, estudia la reacció del protagonista després de cometre un acte immoral.
Es desperta al llit d’un hotel al costat d’una dona que no és la seva, sinó una amiga de tots dos. Ni ell mateix sap molt bé què va passar. El paisatge després d’una nit boja es transforma en profunda angoixa quan es fixa en una taca de sang sota el cap de la dona. Així arrenca Estridente y dulce (Anagrama), l’última novel·la d’Adam Thirlwell (Londres, 1978), en què assistim a la caiguda lliure d’un narcisista poliaddicte que porta una existència confortable amb la seva dona, el seu gos i un vell amic de la infantesa a la zona residencial d’una megalòpoli anònima, fins que...
Thirlwell entra a la sala amb el mateix aspecte que el seu protagonista: ulleres post-ressaca. Aquest protagonista que la seva editora va voler definir públicament com “un cretí adorable i intel·ligent, participant d’una orgia envejable” es fa odiar o es fa estimar. Confessa Adam Thirlwell que va començar la novel·la sota la influència de les seves darreres lectures: “aquest cop he volgut escriure a l’espanyola, una cosa que no sigui metaficció sinó pura vida.”
El primer que sorprèn del llibre és la sensació malagradosa d’estar immersos en una broma cruel. “Volia que s’entengués que el protagonista acaba de fer una cosa immoral i que aquesta situació, que anuncia catàstrofe, aquesta situació morbosa i sòrdida, a poc a poc va evolucionant, s’endolceix, i finalment ell acaba ajudant a d’altres...”. D’aquí surt el títol, Estridente y dulce, com a metàfora ambivalent.
És, també, anàlisi de la seva generació, que considera en una difícil conjuntura: “per a nosaltres ser ètics i morals és molt difícil. Dels 30 als 40 comencem a decidir. Al final se’ns exigeix molt, però no podem complir amb les nostres obligacions amb tot el planeta, incloent-hi gent que no coneixem. Som brillants en el pensament, però sempre dubtem entre la vida que portem i totes les altres vides que ens agradaria tenir”.
Les obres de Thirlwell s’han traduït a més de trenta idiomes. Sempre humor, malenconia i sexe. “Cada cop que començo un llibre penso ‘aquesta vegada no parlaràs de sexe’ però no ho aconsegueixo mai”. És en aquest aspecte que es considera un home que ha madurat mentre creia que continuava sent un nen.
El principal valor que entra en conflicte és el seu amor per dues dones. “Al final, quan apareix Dolores, la tercera, ell creu que serà la dona de la seva vida i no la torna a veure”. Un catastrofisme ja present en altres llibres de l’autor. Ens recorda l’autobiografia de Stendhal. “Fa una llista de les 7 o 8 persones que més ha estimat en la seva vida i al final n’inclou una ‘que no vaig besar mai’. M’agrada aquesta imatge de la privacitat, de les coses que passen a la teva ment.”
L’interessa especialment fer reaccionar el lector, com a actitud gairebé política. “Pretenc corrompre el lector, que tingui claustrofòbia, que quan em llegeixi senti com si s’hagués pres alguna droga que se li ha posat fatal.” Thirlwell treballa actualment en l’adaptació al cinema de la novel·la.
“Pretenc corrompre el lector, que tingui claustrofòbia, com si hagués pres una droga que se li ha posat fatal”