UNA PENSIÓ PER ESCRIURE
Islàndia, amb tan sols 320.000 habitants, és el país amb més bons índexs de lectura del món, i disposa d’un original sistema de sous públics per als seus escriptors
Islàndia ofereix ajuts econòmics als escriptors per suplir els límits del mercat literari islandès.
XAVI AYÉN
“Tothom porta un llibre a l’estómac”, diuen els islandesos. I, sens dubte, ells l’hi tenen: són el país amb més escriptors del món, amb més llibres publicats i més llibres llegits (en les mitjanes per habitant). En aquest país, el de les sagues medievals, la literatura no és qualsevol cosa. Aquí els escriptors reben un sou de l’Estat per escriure tranquil·lament. I es calcula que una de cada deu persones publicarà alguna cosa al llarg de la seva vida. El 93% de la població llegeix almenys un llibre l’any, i més de la meitat compren almenys vuit títols, cosa que fa que les vendes proporcionals –sobretot, les de novel·la negra– siguin molt més altes que les dels seus veïns escandinaus.
Si bé, com apunta el pintor i novel·lista Hallgrímur Helgason (Reykjavík, 1959) –autor de 101 Reykjavík (RBA) i La dona a 1000º (62/Lumen)– “tenim moltes hores de foscor –al gener hi ha zones que tenen només tres hores de sol–, a fora fa molt de fred i alguna cosa hem de fer, oi?” , hi ha moltes causes que expliquen el paper central de la lectura en la cultura islandesa.
Jón Kalman Stefánsson (Reykjavík, 1963) està a punt de publicar El corazón del hombre (Salamandra), novel·la que tanca la seva anomenada Trilogia del noi, protagonitzada per un personatge innominat, “el noi”, que queda enlluernat davant les biblioteques plenes de llibres de les cases dels rics “i identifica no només la saviesa, sinó la riquesa econòmica, amb la presència de llibres”. Jón Kalman (a Islàndia no hi ha cognoms, sinó patronímics, és a dir, Stefánsson només ens diu com es deia el seu pare) apunta, així mateix, que “viu en nosaltres, des de temps remots, la creença en el poder de la paraula. Avui vivim inundats de paraules i, d’entre tota aquesta allau, ens hem d’esforçar per distingir aquelles que realment diuen alguna cosa. Estem convençuts que, sense la paraula, no existiria ni tan sols la vida. Al Gènesi, Déu va haver d’utilitzar paraules perquè es fes la llum. Pots passar de ser feliç a infeliç només per paraules. Els que escriuen han de tenir fe en el poder antic de les paraules, sobreposar-se als dubtes que a tots ens travessen de vegades”.
En aquests moments, uns 70 escriptors islandesos estan cobrant un sou, per un període que pot ser de tres, sis, nou mesos o un any, i en alguns casos excepcionals allargar-se fins als dos anys. D’aquests 70, només quinze el cobren durant un any o més. Quan els ajuts van començar, a mitjans dels anys setanta, es van equiparar al salari d’un professor universitari, però ara equivalen al d’un cambrer, segons els estàndards del país: són 3.230 euros bruts, que queden –un cop pagats els elevats impostos– en uns 2.400 euros nets. Els seus perceptors no són estudiants o aprenents, sinó escriptors professionals “que sumen a aquests diners els ingressos pels seus drets d’autor”, aclareix Ragnheidur Tryggvadottir, secretària de l’Associació d’Escriptors, que afegeix: “És la base que permet la professionalització”. Pràcticament tots els escriptors del país –tret del supervendes internacional Arnaldur Indriðason, que ha venut milions d’exemplars de les seves traduccions– n’han gaudit alguna vegada.
L’explicació és que és impossible subsistir vivint tan sols de les vendes dels teus llibres en un país de 320.000 habitants. Arnaldur, el número 1, és l’únic que arriba als 20.000 exemplars venuts. Els autors cobren, a tot el món, un 10% del preu de cada llibre. Aquí, un títol de gran èxit és el que arriba a les 3.000 còpies –l’equivalent a 460.000 a Espanya–. Si el llibre costa, posem per cas, 20 euros, l’autor només ingressaria 6.000 euros –menys els elevats impostos– per la feina de diversos anys. “Es fa imprescindible l’ajuda estatal”, opina Guðrún Vilmundardóttir, l’editora de Jón Kalman i Auður Ava Olafsdóttir a Benedikt, un dels nous segells que han nascut últimament, en aquest cas com una escissió de Bjartur-Veröld, la segona editorial del país. “Sense ajuts, només podrien viure dos autors, pel cap alt tres”, aclareix al seu torn Úa Matthíasdóttir, directora literària de Forlagið, la primera editorial en mida, per a qui “la identitat islandesa va molt lligada a la literatura i la llengua i, si volem conservar-la, hem de produir llibres islandesos interessants”. “Necessitem poetes, assagistes, narradors!”, clama Ragnheidur.
La secretària de l’Associació d’Escriptors puntualitza que “moltes de les peticions, la majoria, són rebutjades”. El comitè que decideix a qui es destinen els fons està format per tres acadèmics de la universitat, que al seu torn escullen tres persones més.
“Abans hi havia membres de l’associació directament, però hi va haver crítiques perquè de vegades membres de la junta sol·licitaven els ajuts per a si mateixos, i fa un any vam canviar el sistema. No es fan públics els noms del jurat fins que no han emès el veredicte”. A la sol·licitud, cada escriptor ha d’explicar raonadament el projecte en què està treballant, el temps que necessita per enllestir-lo i altres detalls. És un sistema radicalment diferent del finalitzat suport genèric que hi va haver al seu dia a Catalunya, que consistia que el Govern comprava exemplars dels llibres publicats en català, cosa que no distingia entre bons i mals projectes.
Al principi hi havia un consens social sobre la necessitat de subvencionar els escriptors. Tot i això, la crisi econòmica del 2008 va fer que tanquessin moltes editorials i que brollessin algunes crítiques –“Sobretot a la premsa sensacionalista”, apunta Guðrún– i “algunes persones es van preguntar en públic per què els escriptors havien de cobrar un sou. És un tema fàcilment manipulable, es diu que hi ha problemes amb les residències de gent gran i que els diners van a parar als escriptors, però és fals perquè són quantitats molt diferents”, explica Úa. Fins i tot hi va haver algun escriptor, com el guionista Stefán Máni, que es va oposar públicament al mecanisme. Les enquestes més recents assenyalen que un 54% dels islandesos encara donen suport a aquest sistema únic al món, tot i que els que s’hi oposen superen el 40%. Per partits, tan sols els votants del dretà Partit de la Independència i els liberals del Partit Progressista preferirien eliminar aquestes subvencions –tot i que la cúpula del primer, avui al Govern, no hi està disposat–, mentre que als altres quatre partits del parlament –socialdemòcrates, verds, Futur Lluminós i Partit Pirata– hi ha una amplíssima majoria a favor del sou per escriure. Helgason, de fet, qualifica de “thatcheristes” els que critiquen aquests salaris temporals. I els editors estrangers es pregunten: seria possible un sistema semblant en un país més gran (per exemple, a Catalunya)?.
La riquesa de la literatura que ve d’Islàndia és difícilment qüestionable. Al costat d’autors de novel·la negra comercial –com Arnaldur o Yrsa Sigurðardóttir– trobem, entre els traduïts al català o al castellà, la revisió entre lírica i èpica dels relats de mariners que fa Jón Kalman, una mena de realisme màgic illenc; o els personatges rabiosament contemporanis d’Auður Ava –homes sensibles, noves famílies, dones que encaren naufragis sentimentals–; les singulars visions historicoavantguardistes de Sjón –també lletrista de Björk–; o tot un clàssic en vida com Guðbergur Bergsson (Grindavík, 1932), que el 2004 va obtenir el premi escandinau de l’Acadèmia Sueca, considerat el
petit Nobel. Al seu pis davant l’impressionant i gèlid mar de la capital, el sempre punyent Guðbergur ens diu que la literatura islandesa actual “no m’interessa especialment, no són escriptors gaire originals, és com un remake d’autors que ja van existir, n’hi ha que continuen al segle XIX amb la dura vida dels pescadors”. Bergsson recorda la dècada dels vuitanta a Espanya, on vivia amb la seva parella, l’editor Jaime Salinas, i diu que “també el govern espanyol havia tingut ajuts a la creació, és una cosa normal. Això va començar a Escandinàvia perquè els escriptors visquessin decentment. Al segle XIX, Hans Christian Andersen va rebre una subvenció del rei que li va permetre iniciar els viatges per Europa”.
Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, 1958), autora d’èxit internacional amb obres com Rosa candida, La mujer es una isla o Excepción (totes a Alfaguara) també es beneficia dels ajuts. “En el meu cas, treballava de professora a la universitat, i ho he deixat després de vint anys per llançar-me al buit, per ser escriptora a temps complet. És una ajuda que serveix perquè la gent s’atreveixi a fer aquests passos. El nostre mercat és molt petit. N’hi ha que diuen que la societat rep després deu vegades més del que ha donat”. De fet, un estudi del professor Ágúst Einarsson, de la Universitat de Bifröst, estima que la indústria editorial suposa l’1,5% de l’economia nacional, segons dades del 2014. En qualsevol cas, des que el país es va independitzar de Dinamarca el 1944, la llengua islandesa –davant la danesa i l’anglès, que avui tothom parla– és l’eix de la identitat nacional, i el premi Nobel a Halldór Laxness el 1955 va disparar l’autoestima literària del llavors joveníssim Estat.
Alguns estudis apunten a la possibilitat que l’islandès s’acabi extingint. Contra aquesta possibilitat s’erigeixen també les subvencions. L’editora Úa revela que “molts nens islandesos estan llegint en anglès perquè, per exemple, no poden esperar que es tradueixi el nou Harry Potter. La nostra obligació és que amb els llibres no acabi passant com amb els videojocs”.
La seu de l’associació d’escriptors a Reykjavík és l’antiga casa de l’escriptor Gunnar Gunnarsson, mort el 1975. Allà, a sobre del soterrani on s’allotgen escriptors d’altres països –que venen becats a escriure llibres sobre Islàndia– Ragnheidur detalla la historia del suport als escriptors: “Als anys setanta, el Parlament va aprovar una llei sobre subvencions. Durant molts anys hi va haver fortes pressions d’altres artistes per poder tenir també salaris i, finalment, el 1992, es va aprovar la llei encara vigent, que amplia aquests sous a altres categories de creadors. Originalment eren tres: escriptors, artistes plàstics i compositors. Més tard s’hi van afegir fotògrafs, músics i dissenyadors, i aquestes són les sis categories actuals. Les condicions varien en cada cas: per als escriptors tenim un total de 555 mensualitats, que es distribueixen entre tots ells, en períodes que van dels tres mesos als dos anys”. S’exigeix als escriptors subvencionats que després presentin el llibre que hagin escrit? “No. No se’ls paga per un llibre, sinó perquè treballin, quan han acabat han de presentar una declaració detallada que expliqui el que han estat fent, i si no la presenten no poden sol·licitar mai més un nou salari”.
Potser és veritat això que diuen els islandesos, i tots tenim un llibre a l’estómac. Tot i que, de vegades, cal ajudar-lo a sortir.
Són 3.230 euros bruts mensuals, que queden en 2.400, el que cobra un cambrer
Malgrat la crisi que va portar el país a la fallida, el 54% dona suport al sistema
“Ja el XIX el rei va becar Hans Christian Andersen”, recorda Guðbergur Bergsson