NÀPOLS, CONTRA EL SEU PASSAT
Nàpols, en ple boom turístic, combat la seva mala imatge. Gràcies al jovent i a la tecnologia la realitat actual és molt esperançadora fins i tot en els pitjors barris
El bar id Scam ia, més de radat de àpo ése nucli de la lluita per re enerar la ciutat.
Giovanni Zoppoli fluctua entre l’esperança i l’escepticisme. Caminem amb aquest mestre i activista social pels carrers de Scampia, des de fa decennis, un dels barris més degradats de Nàpols i estigmatitzat per la pel·lícula Gomorra. Passem per davant de Les Veles, uns edificis horribles, un infern de ciment, santuari de la Camorra, on durant anys ni la policia no es va atrevir a posar-hi els peus.
“Quan nosaltres vam arribar-hi el 2007 el terra era ple de xeringues i sang –explica Zoppoli–. Et trobaves la gent drogant-se. Venien de tot Itàlia”. Som a la plaça Joan Pau II, coneguda com la plaça del mamut, perquè era un lloc aspre, poc acollidor. El 1990 va ser-hi el papa polonès, i fa dos anys, Francesc. A la plaça hi ha pintada aquesta frase de Wojtyla: “No us rendiu mai al mal”. Bergoglio els va dir una cosa semblant: “El camí del mal sempre roba una mica d’esperança”.
Zoppoli i altres bons samaritans gestionen el Centre Territorial Mamut, un ambiciós experiment didàctic per ajudar nens i adolescents. Activitats que a primera vista semblen tan banals com un taller de reparació de bicicletes els ensenyen a concentrar-se, a compartir, a sentir orgull per una tasca ben feta i a respectar el medi ambient.
“Aquí aprens que la frontera entre el bé i el mal no està clara –reflexiona Zoppoli, amb més dubtes que certeses–. Si no deixes de creure en la dicotomia entre bons i dolents no entendràs Scampia”. “Qui són els bons? –es pregunta–. Els que venen de barris burgesos a comprar droga? Som nosaltres, que intentem ajudar, per calmar la nostra consciència? Llocs com aquest són útils per construir-se una identitat, per sentir-se bo. Al cap i a la fi, aquí tot són històries humanes. I el que falta, com sempre, és amor.”
Scampia ha millorat, tot i que Les Veles continuen donant al barri un aspecte depriment, atrotinat, amb finestrals rebentats, façanes ruïnoses, vidres trencats, escombraries per tot arreu. L’Ajuntament ja ha construït habitatges alternatius, molt decents. L’objectiu és buidar completament el complex i, tret d’un edifici –que servirà de testimoni d’una època–, fer-lo caure.
–Ets optimista?– preguntem a l’Alessandro, de 22 anys, veí del barri i treballador social al centre Mamut.
–Sí. Des de fa uns anys hi ha un afany de redempció.
“Voglia di riscatto”. Desig de redempció. Tenen unes ganes boges de superar la mala fama, l’estigma. És un concepte que sorgeix molt sovint quan es parla amb napolitans.
–Per tu, en aquest moments quin és el principal problema de Scampia?
–La ignorància. La Camorra ha trobat un terreny fèrtil gràcies a la ignorància. Encara hi ha molt abandonament escolar.
A Scampia, però, hi ha un contrapunt, una paradoxa, un exemple excel·lent de superació. L’institut de formació professional Galileo Ferraris és un dels millors d’Itàlia en resultats acadèmics i en perspectives laborals, i té 1.700 alumnes. Després de graduar-se, acostumen a trobar feina en em- preses com Telecom Italia, l’energètica Enel, les aeronàutiques Magnaghi o Tecnam. Tenen un acord amb la multinacional dels Estats Units Cisco, que ha realitzat, gratuïtament, el cablatge sencer de l’escola. El secret de l’institut radica en els seus mestres, molt dedicats; però també en la disciplina; en unes instal·lacions excel·lents, i en les “competències transversals”. Tot i que és un centre tècnic, no s’obliden de les humanitats.
L’ampli despatx del dirigente scolastico (director) sembla gairebé el d’un ministre. Ens rep l’enginyer Alfredo Fiore, tot un senyor. Té seixanta anys, és elegant, de mostatxo canós i ben retallat, amb americana i corbata. Té darrere les banderes italiana i europea, un crucifix, la foto del president de la República i diversos diplomes. És important mostrar que l’Estat també està present a Scampia.
Un altre cop voglia di riscatto. “Aquests nois tenen un desig enorme de redempció –emfatitza Fiore–. Estan farts que sempre els descriguin de la mateixa manera. Volen millorar l’estatus social. Es rebel·len contra aquest estigma. I no ho fan amb violència, amb armes blanques o una pistola, sinó amb l’arma de la cultura i la formació”.
“Aquest barri té dues cares –diu un dels alumnes, Antonio Iovine–. La dels que volen tirar endavant i la dels que es volen quedar enrere. Aquesta escola t’empeny cap endavant, t’impulsa a perseguir els teus somnis”. Claudio Ancelotti, col·laborador del director, admet que “això és una illa enmig del mar”, però espera que es converteixi en un arxipèlag.
EUSEBIO VAL
“La màfia serà derrotada amb un exèrcit de mestres de primària”, li agradava dir a Gesualdo Bufalino, docent, poeta i escriptor. Aquesta és també, en síntesi, la recepta de l’èxit del Galileo Ferraris.
A l’altre extrem de Nàpols, al barri de San Giovanni a Teduccio, emergeix una altra illa prometedora amb la mateixa filosofia. L’octubre passat va començar a funcionar una acadèmia d’Apple –l’única a Europa– per formar centenars de joves que desenvoluparan aplicacions i crearan start-up. Apple va saber apreciar l’excel·lència del departament d’enginyeria de la Universitat Frederic II, que fa d’amfitriona del projecte.
“És una empenta maca per al renaixement de Nàpols”, admet Stefano Avallone, un dels directors de l’acadèmia. “Altres empreses s’han començat a interessar en nosaltres, perquè veuen que hi ha un ferment. Sempre hem format bé, però després els nostres alumnes marxaven a treballar fora. Finalment s’està invertint aquí, on es forma aquest capital”.
Un dels tutors de l’acadèmia, Francesco Perchiazzi, de 33 anys, està convençut que Apple ha tingut en compte l’aspecte cultural. “L’humus de Nàpols està format per persones extremadament creatives que es maneguen com poden per viure –observa Perchiazzi, amb experiència al nord d’Itàlia i als EUA–. Aquí les coses no han estat mai fàcils. Les ments més adequades per al món informàtic són les que se saben adaptar-se contínuament a les situacions difícils amb enginy. Al sud d’Itàlia tenim un avantatge”.
Això és un símptoma que demostra que Nàpols està guanyant contra el fatalisme i que es respira més optimisme: el juny passat, l’alcalde, l’exmagistrat Luigi de Magistris, va ser reelegit en segona volta amb més del 67% de vots. La ciutat registra el creixement turístic més gran de tot Itàlia. El problema de les escombraries s’ha controlat.
De Magistris ha racionalitzat la caòtica i costosa administració i ha pres mesures per reduir el deute astronòmic heretat. “Nàpols és infern i paradís, és a dir, la vida, amb totes les complexitats i contradiccions”, li agrada dir a l’alcalde. “La riquesa de la nostra ciutat és la humanitat i el desig infinit de redempció”, afirma De Magistris. Una cop més la redempció com a eix del pensament. Des de l’Ajuntament, una font matisa les paraules de l’alcalde, amb un punt de realisme i d’ironia: “Nàpols no serà mai Ginebra, però tant de bo poguéssim ser com Barcelona”.