Sentències que són far, Fiscalia remoguda, carrer irritat
Les divisions a l’oposició i la debilitat del PSOE donen marge de maniobra al Govern central
Espanya als tribunals. Aquest és el retrat del mes de febrer. Un país pendent dels tribunals, així a Madrid com a Barcelona. Un Govern espanyol que se sent fort i comença a fer un vestit a mida per a la Fiscalia. Una oposició desunida, un Partit Socialista turbulent i el carrer un altre cop irritat. La capa freàtica de la indignació torna a pujar. I al món estan passant coses inquietants. Febrer del 2017.
Alguns dels escàndols que van esclatar i es van descarnar poc després del brutal sotrac de l’economia comencen a estar llestos per a sentència i el sistema torna a sentir-se a prova. Aquest mes de febrer s’han conegut tres resolucions judicials molt esperades: primer judici del cas Gürtel, cas Nóos i les targetes opaques de Caja Madrid. La trama de depredació econòmica ordida al voltant del Partit Popular. L’aventura del cunyat del Rei en el món dels negocis pantalla. La supèrbia, l’avarícia i la desimboltura de la classe dirigent madrilenya durant la fastuosa turboeconomia. Estampes d’un temps que no tornarà. Noms propis: Francisco Correa, Álvaro Pérez, el
Bigotes, Iñaki Urdangarín, Rodrigo Rato i Miguel Blesa. Tots ells han estat condemnats a presó aquest mes de febrer, però cadascuna de les tres sentències envia un missatge diferent a la societat. Duresa amb la Gürtel (els tres principals encausats ja són a la presó), benevolència amb Urdangarin (llibertat sense fiança en espera de l’apel·lació al Tribunal Suprem), i severitat sense exageracions amb els 65 condemnats per les targetes negres (en espera de les mesures cautelars). Per raons òbvies, l’atenció principal estava posada en la sentència de Palma. Absolució de la infanta Cristina i condemna de sis anys per al seu marit, sense presó provisional ni fiança, en espera de la sentència definitiva del Suprem. Garantisme que és llegit per un sector important de la societat com a benevolència.
Els contrastos determinen sempre la percepció de la realitat. Els tres principals implicats en la trama Gürtel ja són a la presó, malgrat que la sentència encara no és ferma. El jutge ha apreciat risc de fuga. La resolució de l’Audiència de Palma sobre la llibertat provisional sense fiança d’Urdangarin era coneguda el mateix dia que l’Audiència Nacional donava a conèixer el seu veredicte, sever, sobre les targetes black. Aquell mateix dia –dijous–, es coneixien les intencions de la Fiscalia General de l’Estat de procedir a una renovació a fons de 35 càrrecs clau en el ministeri fiscal. Canvis que han estat llegits pel sector progressista de la magistratura com una veritable “purga”. Especial incidència d’unes declaracions del fiscal en cap de Múrcia, Manuel López Bernal –també rellevat–, denunciant greus pressi- ons durant la investigació de les presumptes irregularitats del president de la regió murciana,
Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular. Severitat amb Blesa, Rato i altres encausats. Garantisme amb Urdangarin. I serioses sospites que el Govern espanyol comença a collar els fiscals anticorrupció. Un còctel molt fort.
Hi ha tres diferències entre el procés Mani Pulite a Itàlia a començaments dels anys noranta i l’ofensiva judicial espanyola contra la corrupció durant la segona dècada del nou segle. Els italians van posar un nom al que els estava passant. Més ben dit, dos noms: Tangentòpolis i Mani Pulite. Els noms són sempre importants. Els noms defineixen l’època. A Espanya, la política i el periodisme han estat incapaços de trobar amb un nom que unifiqui la vertiginosa successió de denúncies, processaments, judicis i condemnes referides a la corrupció. No hi ha un relat unificador del terratrèmol espanyol. Segona diferència: Mani Pulite va sorprendre Itàlia en un moment de relativa prosperitat econòmica, mentre que el procés sense nom espanyol ha coincidit amb el moment econòmic més difícil des de la postguerra. És un sotrac diferent. A Espanya conviuen en aquests moments dos grans corrents: la indignació i la por d’un futur problemàtic i desconegut. Aquest mes de febrer els dos corrents s’han tornat a creuar. Tercera gran diferència: la magistratura italiana té més independència que l’espanyola, gràcies a la constitució del 1948, de marcat caràcter antifeixista i garantista.
La por de les coses desconegudes sosté el Govern de Mariano
Rajoy i la indignació torna a ser perceptible. Divendres a la nit, centenars de persones es van reunir a la Puerta del Sol de Madrid, convocades a través de les xarxes socials, per expressar la seva protesta per la sentència de Palma i les maniobres governamentals respecte a la Fiscalia. No va ser una gran manifestació. Va ser un símptoma. La capa freàtica del descontentament social torna a anar plena.
El Govern espanyol, tot i això, se sent fort. Té l’oposició dividida, el PSOE escapçat i enfrontat en un congrés molt difícil, i la molt complicada conjuntura europea juga a favor seu. La modesta estabilitat espanyola avui val el seu pes en or a Brussel·les, París i Berlín. El contingut de l’última cimera bilateral hispanofrancesa, aquesta setmana a Màlaga, no hauria de passar desapercebut a cap observador, especialment a Barcelona. La República francesa, que travessa un moment polític delicat, vol estabilitat a Espanya. François Hollande va convidar Rajoy a participar el dia 6 de maç a la cimera de Versalles, on la cancellera Angela Merkel el rebrà amb els braços oberts. Reunió d’Alemanya, França, Itàlia i Espanya per intentar reorientar la Unió Europea. S’han acabat els temps en què l’hiperactiu
Matteo Renzi, avui en hores bai-
La primera sentència del cas Gürtel ha estat dura i s’ha dictat presó provisional La resolució del cas Nóos emet missatge de benevolència cap a Iñaki Urdangarin La sentència de les ‘black’ és un càstig al turbo-Madrid de fa quinze anys
xes, vetava Rajoy en aquest tipus de reunions (agost del 2016, cita a Ventotene, a prop de Nàpols). Rajoy torna a la sala de comandament d’una Unió molt avariada. Espanya té problemes grossos, és ben cert, però l’Estat espanyol no és de nyigui-nyogui, com sembla creure el sector més excitat de l’independentisme català.
L’estabilitat espanyola reposa sobre un llit rocós, la indignació torna a ser perceptible, però la conjuntura conté elements estructurals favorables al Govern de Rajoy: la divisió de l’oposició, la feblesa del PSOE i la dinàmica de Catalunya, que es redibuixa cada setmana. El sumari del “cas 3%” conté una greu acusació contra Artur Mas i aviat començarà el judici pel cas Palau. La contínua dramatització del “xoc de trens” afavoreix de manera in- discutible el poder central. Dos corrents es creuen a Espanya: la indignació i la por d’un futur fràgil i desconegut en un món cada vegada més agitat. A mesura que les coses es compliquen, el Partit Alfa augmenta la seva cotització com a garant de l’estabilitat.
Un Govern temorós de l’oposició difícilment hauria impulsat una renovació de fiscals que pugui ser interpretada com una purga. El PP se sent segur perquè en aquests moments, amb el PSOE obert en canal i la qüestió de Catalunya ben roent, es gairebé impossible un front unit en contra seu. Això es podrà comprovar ben aviat en les comissions d’investigació aprovades al Congrés sobre les anomalies al Ministeri de l’Interior (operació Catalunya) i l’ensorrament de les caixes d’estalvis. Populars i socialistes ja han pactat les regles bàsiques d’aquest pròxim combat: les dues comissions no s’encavalcaran en el temps i cap dels expresidents del Govern –així com el president actual– no seran cridats a declarar.
Rajoy controla la situació. Fa unes setmanes, Alfredo Pérez
Rubalcaba, home de notable intel·ligència política, intentava animar la seva gent, valorant com a molt positiva l’estratègia de concertació nacional decidida per la gestora del PSOE. El Partit Socialista estaria obligant la dreta espanyola a fer grans rectificacions. Aquesta era la tesi. “Li estem traient els queixals al PP sense anestèsia”, va dir Rubalcaba en to animós i voluntariós. Alguna cosa ha passat aquest mes de febrer a cal dentista.
El mal de queixal ha canviat de bàndol. El PSOE torna a estar molt preocupat. El partit Podem no s’ha trencat, malgrat les seves discussions, malgrat la derrota de les tesis d’Íñigo Errejón. Podem no es trenca i la vibració de l’aire diu que Pedro Sánchez podria posar-li les coses difícils a
Susana Díaz. El retorn de la indignació és combustible segur per al candidat que les bases socialistes avui identifiquen com una víctima del poder, com una víctima dels “de dalt”.
La resolució del cas Nóos i els canvis a la Fiscalia encenen la suspicàcia popular
Al PSOE se li està complicant el congrés; Pedro Sánchez puja, l’indignació l’ajuda
Catalunya roent: irromp el cas 3% i aviat comença el judici del cas Palau