Fiscals, justícia i transparència
En les últimes setmanes s’ha parlat molt, massa, dels fiscals.
Els nomenaments per a diversos càrrecs rellevants en l’estructura de la Fiscalia han provocat un dur comunicat de la Unió Progressista de Fiscals (UPF) en què denunciava que la pertinença a la majoritària i conservadora Associació de Fiscals (AF) ha prevalgut més que els principis de mèrit i capacitat. Els relleus han afectat càrrecs especialment sensibles com la Fiscalia Anticorrupció i les de l’Audiència Nacional i del País Basc, de les quals Javier Zaragoza i Juan Calpasoro han estat cessats malgrat un immaculat full de serveis. Més significatiu ha estat encara el relleu/cessament del fiscal en cap de Múrcia, Manuel López Bernal, impulsor de la causa Auditori contra el president de la comunitat autònoma, cessament acompanyat de greu denúncia de pressions i que es produeix després que el fiscal general de l’Estat hagués desautoritzat les fiscals anticorrupció que pretenien la imputació del president murcià en la trama Púnica. Amb la llei (Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal) a la mà, els nomenaments s’ajusten a la legalitat, però la sospita de partidisme és massa notòria.
Altres episodis mediàtics amb protagonisme de la Fiscalia han estat els canvis de criteri del fiscal del cas Nóos, que divendres anunciava peticions de presó i després va acabar demanant només fiances. Amb la llei (d’Enjudiciament Criminal) a la mà, la decisió és justificable, però dir blanc i després negre no reforça la credibilitat.
I no cal dir la total falta de coherència en el tema de les desobediències, que a Catalunya primer no semblen ser-ho, però després sí que ho són –i contundentment– per ordre de la Fiscalia General, i també arriben al debat parlamentari (!), tot i que són o deixen de ser-ho en funció de qui presumptament incompleixi les resolucions del Constitucional: un diputat independentista o un que no ho és però que vota igual segons es diu perquè –pobret– va patir un manifest error, o el president del Govern d’Espanya. Si la desobediència protegeix l’anomenat principi d’autoritat tant se val sobre què sigui
Amb la llei a la mà, els nomenaments s’ajusten a la legalitat, però la sospita de partidisme és notòria
(configuració territorial de l’Estat o repartiment dels fons del 0,7) ni, evidentment, de quin color sigui el desobedient. Personalment, crec que no hi ha desobediència punible en cap dels casos, però resulta més que paradoxal el selectiu criteri de la Fiscalia.
El paper ho aguanta tot. I totes (o gairebé totes) les interpretacions jurídiques es poden defensar. Però un òrgan de tanta rellevància en el nostre sistema com és la Fiscalia no només ha de ser impecable en la seva actuació sinó també semblar-ho. Sobretot quan és el Govern qui anomena el Fiscal General, i aquest pot donar instruccions particulars als seus subordinats en qualsevol qüestió concreta.
I és una llàstima perquè a Espanya hi ha vora de 3.500 fiscals i puc assegurar que en la seva immensa majoria són professionals vocacionals, tècnicament rigorosos i imparcials en l’aplicació de la llei en la multitud d’assumptes en què intervenen amb una notòria insuficiència de plantilla.
A l’últim Eurobaròmetre de la Justícia elaborat per la Comissió Europea el 2013, Espanya va ocupar un vergonyós últim lloc entre els vint-i-vuit quant a percepció ciutadana en aplicació igualitària i no discriminatòria de la llei. Els
Les desobediències són o deixen de ser-ho segons qui presumptament incompleixi resolucions del Constitucional
assumptes en els quals sembla perdre’s l’objectivitat i el rigor tècnic són quantitativament escassos, però el mal reputacional per a la necessària confiança ciutadana en la justícia és terrible.