On són avui aquells Ciutadans pel Canvi?
Bona part dels integrants de la plataforma de Maragall s’han situat en l’òrbita d’opcions progressistes favorables al referèndum i, en menor mesura, a l’independentisme
La plataforma Ciutadans pel Canvi (CpC), que va tenir un paper rellevant en salt de Pasqual Maragall a la Generalitat, es va desintegrar el 13 de desembre del 2011. Molts dels seus membres continuen vinculats, directament o indirectament, a la política i no s’han escapat de la dicotomia entre federalistes i independentistes que ha castigat una part de l’esquerra catalana. Avui reivindiquen una experiència pionera a Catalunya a l’hora d’obrir el sistema de partits a la societat civil i integrar a les institucions persones alienes al que l’univers de Podem definiria com “la casta política”. De fet, en alguns aspectes, van ser precursors dels moviments que han sacsejat les estructures tradicionals, especialment el capdavanter per l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.
La irrupció de CpC a l’escena catalana el 1999 va provocar molts recels: a l’ecosistema polític en general, on van aterrar com un àlien, i al PSC en particular. Els socialistes van veure amb estupor com, després de la llarga travessia per l’oposició durant l’era pujolista, havien de compartir escons i càrrecs amb els nouvinguts. A les autonòmiques del 1999, on Maragall es va quedar a les portes de la Generalitat, 15 dels 52 diputats socialistes al Parlament eren de la plataforma aglutinada al voltant de l’exalcalde olímpic. Quatre anys després, 12 dels 42 diputats pertanyien a Ciutadans pel Canvi, i el primer govern tripartit de Maragall –amb ERC i ICV– va nomenar conseller de Justícia el president de CpC, l’advocat, professor de ciència política i exrector de la UAB Josep Maria Vallès, i secretari de Planificació Territorial a un altre dels seus membres, el geògraf Oriol Nel·lo.
El xoc amb el partit que dirigia José Montilla era inevitable. “Érem més d’esquerres, més catalanistes i més renovadors de la política que el PSC”, resumeix Vallès. Els socialistes van secundar amb escepticisme l’aposta de Maragall per la reforma de l’Estatut per resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya i el projecte era a l’ADN de CpC, que tenia un primer cercle d’un miler d’inscrits i de gairebé 5.000 simpatitzants. Els membres de la plataforma van acusar enormement el cop del Constitucional, que el 2010 va tombar el marc legal aprovat pels catalans, per la qual cosa n’hi va haver molts que van iniciar una deriva sobiranista. Alguns, com Antoni Comín, actual conseller de Sanitat del Govern de Junts pel Sí; o David Elvira, director del Servei Català de la Salut, van abraçar la causa del procés. Comín va fundar l’Associació Socialisme, Catalunya i Llibertat i va proclamar: “El pla B del federalisme ha de ser la independència”. El primer que van fer va ser adherir-se al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i el segon, assolir pactes electorals amb ERC.
Ernest Maragall va seguir una evolució similar, un dels ideòlegs de la reforma de l’Estatut. L’exconseller d’Educació va muntar el seu propi partit: Nova Esquerra Catalana, al qual es van unir destacats membres de la plataforma, com Alvar Roda, expresident de CpC, o l’exdiputat Josep Maria Balcells. La formació va confluir amb el Moviment d’Esquerres i, fruit de la seva aliança amb ERC, Ernest Maragall va sortir elegit diputat europeu. Maragall, a més, dirigeix la Fundació Catalunya Europa, on han confluït coneguts noms de l’òrbita de Ciutadans pel Canvi, com Beth Galí, Xavier Folch o Gemma Sendra.
El que va ser portaveu de la plataforma, Àlex Masllorens, es defineix com un “federalista desencisat” que s’ha sentit “molt còmode” treballant com a adjunt en l’àrea social de l’Ajuntament de Barcelona sota el mandat de Xavier Trias. Aquest expert en polítiques socials procedent del moviment cristià ha arribat a la conclusió que “l’Espanya plurinacional és una quimera absoluta”.
També n’hi ha que s’han mantingut en la línia federalista, com Carme Valls, vicepresidenta del corrent Federalistes d’Esquerres. Altres personatges il·lustres, com Teresa Serra, Ramón Espasa, Betona Comín o Pilar Malla es van retirar de l’activitat política. I figures de pes com Vallès, Nel·lo o Xavier Folch van firmar el manifest de Barcelona en Comú a favor de la candidatura de Colau a l’Ajuntament de Barcelona. Tant Vallès com Nel·lo –que col·labora amb l’actual Ajuntament en el disseny del pla de barris– veuen en aquest moviment “punts en comú” amb l’aventura de CpC. “La nostra organització era molt horitzontal, no jeràrquica, i vam ser els primers a utilitzar internet per fer consultes internes”, recorda Vallès.
“Tenien un perfil molt acadèmic i bevien de les mateixes fonts intel·lectuals que els actuals líders de Podem, tot i que al terreny econòmic tenien un enfocament més liberal”, analitza el sociòleg Marc Pradel, bon coneixedor de l’entorn maragallià que acaba de publicar Catalunya xarxa de ciutats, el municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influència en la governança de Catalunya.
L’altra gran diferència està en el context. “CpC va sorgir en un moment de bonança econòmica, i els seus membres eren vistos com uns burgesos i elitistes, mentre que Podem neix de la revolta dels indignats davant la crisi i la seva imatge és més propera a la gent”, precisa. Per Nel·lo, el que més distingeix Podem de CpC és que aquest últim mancava del suport d’“un moviment de base potent com la PAH”.
La seva irrupció el 1999 va provocar molt recel, sobretot entre els socialistes, amb qui van compartir càrrecs