Vostè digui que li agrada viatjar
Quan alguna dona es molesta a preguntar quines aficions tinc, em transformo en el mentider més gran del Regne d’Espanya, modèstia a part, i sempre responc: –A mi el que m’agrada és viatjar. No pretendran que un home s’immoli de bon començament i tot per dir la veritat, que ja s’imposa sola.
Moltes dones sense parella valoren sobre manera els homes aficionats a viatjar, una declaració de principis molt ben rebuda. Crec que s’equivoquen i són elles –i no jo– les que assignen a l’home amb ganes de viatjar unes certes qualitats i l’exclouen d’altres com la qualitat d’adormir-se en el cinema, adormir-se al llit o adormir-se a l’hora de convidar a sopar en un decorat de Lázaro Rosa Violán.
Un home a qui li agrada viatjar cotitza bé al mercat de la solteria perquè transmet inquietuds, capacitat d’adaptació –tan imprescindible, per exemple, per convertir el seu piset de solter en una llar– i alegria de viure i no donar la tabarra. I es dona per descomptat que prefereix les escapades
Moltes dones sense parella assignen a l’home amb afició a viatjar més qualitats de les que té
en companyia i no al seu aire. En canvi, és desaconsellable presumir d’“esperit viatger” perquè projecta una personalitat entre pesada i esmunyedissa, pròpia de persones que són capaces de viatjar soles, casar-se pel ritu balinès –que ni és ritu ni és balinès– i viatjar a Villadiego amb l’excusa de tornar al passat i menjar botifarrons d’arròs.
Les lleis del mercat obliguen els homes sense parella a tenir un restaurant per sorprendre –i sopar malament–, un tuguri per a la penúltima copa i una destinació turística veraç, suggeridora i desconcertant per guanyar favors femenins.
Com que tothom viatja molt i es porta allò d’impressionar les visites de Facebook, el presumpte aficionat a viatjar està obligat a desplegar un repertori estimulant a la manera dels catàlegs vells, tan acolorits, que obrien horitzons per bé que sempre acabaven en una paperera de l’era no reciclable.
Un té les seves ofertes –sempre és temporada baixa– i és partidari de l’originalitat. Quina gràcia pot tenir una escapada a Bora Bora o un pont en jet privat a Nova York? Això se li ocorre a qualsevol!
Entre les meves propostes figuren el “París canalla” –una escapada que agrada molt entre la burgesia–, cementiris de Sevilla i Còrdova –ideal per a un caixa o faixa: surten corrents per més que dissimulis amb la idea de veure l’última casa d’Antonio Machín, sempre dues gardènies fresques– o el “ciutats frontereres, legionaris i bordells” –Melilla o Tijuana–: ningú no s’hi apunta però quedes bé.
I l’últim que faria és declarar-me “viatjat”: sempre ens queda un lloc al qual no volem anar per continuar desitjant-ho. Viatjat és algú sense gaires ganes de compartir el privilegi dels grans viatges.