Relat real en negre
Potser ja pot escriure’s. Com un relat real. Seria així. L’operació es va haver d’activar després de l’estiu del 2012. Poc abans o poc després de la manifestació que va inundar Barcelona i amb prou feines va ocupar uns segons al noticiari més vist de la principal televisió pública del país. El desafiament estava plantejat. Al poder no li va quedar més remei. Ara li convenia. Permetria allò que abans havia obviat. Investigar. Ara sí. Perquè l’objectiu era aturar, per via civil o criminal, un moviment polític de ruptura democràtica.
El comissari va arribar amb un pla consensuat amb altres responsables de la policia. Era un agent veterà que havia projectat una ombra inquietant per diversos casos tèrbols del passat recent espanyol. De seguida va trobar allò que buscava. Merda. La teníem. La merda és consubstancial a la realitat. El nostre home podia usar fons reservats per gastar. Confiava en un col·laborador que tenia contactes per aconseguir secrets comprometedors. Era soci d’una de les seves empreses i aquest, per la seva banda, podia sondejar dos investigadors de la seva confiança que treballaven per a una sòlida agència de detectius de la ciutat. Feia una dècada que aquella agència obtenia informació confidencial encarregada per polítics. Polítics que perseguien informació d’altres polítics perquè no podien obtenir-la ni en seu parlamentària, ni a través de la policia ni gràcies a la feina dels periodistes. Dossiers. Centenars. Informació a l’ombra per utilitzar-la quan fos necessari. També oferien altres serveis. Com ara gravar converses privades.
El comissari va escoltar una de les converses. Existia la cinta i la transcripció. L’agència va cobrar 3.800 euros per fer el servei. Era de feia un cert temps. Juliol del 2010. En un restaurant xerraven una política popular i una empresària anada a menys i que potser per això no parava de garlar però també volia explicar-ho tot perquè, segons les versions que ni ella no aconseguiria desmentir, era una amant ofesa. L’àpat avançava i la política, professional, li donava seguretat. Revelava intimitats i la seduïa explicant-li que tenia bons contactes amb la policia i a la Fiscalia. L’empresària va mossegar l’ham perquè potser esperava aconseguir alguna cosa a canvi. Diners? No tant. Tranquil·litat. Però la cosa, malgrat la seva hipotètica transcendència, no va passar d’aquí. Com tants draps bruts del passat tèrbol, continuarien podrint-se en el silenci còmplice. Fins que va arribar el comissari.
Encobert per dos voltors periodistes, va utilitzar una identitat falsa –Javier Hidalgo– i va captar per a la seva missió aquella dona atemorida que aviat perdria el control del seu destí. Ella, tanmateix, no seria l’única font. Tothom sabia que un dels grans poderosos del passat, caigut en desgràcia quan va punxar el pelotazo i la seva antiga fortuna es va convertir en condemna, tenia massa memòria i encara guardava més informació. Ell sabria com entabanar-lo. Ho va fer. Va funcionar.
En poc temps, barrejant informació extrajudicial amb altres causes en curs i adobant-la amb mala fe, va elaborar un informe que va passar als mateixos periodistes que l’havien tapat. Ells van firmar una informació que tenia un objectiu concordant amb l’operació policial encoberta: rebentar un procés que, si anava més enllà d’una gran il·lusió, podia posar l’Estat en perill. L’scoop va aparèixer deu dies abans de les eleccions autonòmiques. El mateix dia que es va publicar la notícia, un dels seus dos autors intervenia en una exitosa tertúlia televisiva per apuntalar la calúmnia. El responsable de la unitat policial que, segons el diari, havia elaborat l’informe, en va negar la validesa. Ho va fer deu dies després d’aquelles eleccions. Però negar-ne la validesa no significava que aquella unitat de delinqüència econòmica no hagués posat en marxa una investigació reforçada per la informació obtinguda pel comissari. Serà informació útil?
Tot s’accelera. El nom de Victoria i el seu cognom apareix a la premsa. Tenia por. Rebia trucades de números desconeguts fins que va arribar la de la policia. Es van citar no a comissària sinó en un hotel. Explicaria tot el que sabia, sí, però no a la Via Laietana sinó a Madrid, on se sentia més segura. El 13 de desembre el comissari l’esperava a l’estació i amb el seu cotxe la va portar a aquella unitat policial. Canillas. A última hora de la tarda ella es va creuar missatges amb un vell amic, convertit en l’ombra més fidel de l’home amb més poder del país. El comissari també va aconseguir que el milionari caigut en desgràcia informés la mateixa unitat, encara que no ratificaria la seva declaració davant el jutge al cap d’un mes. La judicialització d’aquella informació, en qualsevol cas, estava en marxa i la investigació seguiria el seu curs.
La màquina del fang aviat va deixar rastre. Dos dies abans que ella sí que ratifiqués la seva declaració davant el jutge, es van començar a difondre fragments del dinar a La Camarga. Febrer del 2013. Nerviosisme. S’ha de tallar el foc. Es deté el director de l’agència d’investigació. La policia entra a l’agència. Han passat quatre anys. Cas obert. Falten detalls. El relat encara no sembla real.
Juliol del 2010; en un restaurant xerraven una política popular i una empresària que havia anat a menys