Esborrar la memòria
Els mitjans de comunicació són també memòria d’una societat. En el cas de La Vanguardia és innegable que la seva presència al si de la societat catalana des de fa 136 anys constitueix un autèntic llibre d’història, com ho demostra una visita a l’hemeroteca del diari. La nova realitat digital ha portat a l’àmbit del periodisme eines impensables fins fa ben poc, entre les quals no és poc important la possibilitat de modificar el que s’ha publicat al web i, fins i tot, d’eliminar-ho.
Modificar una informació vol dir corregir-la o completar-la, i això resulta enormement positiu. Eliminar-la introdueix factors de molt més abast i aquí emergeix una casuística en la qual ara mateix estan involucrats els mitjans amb presència digital. Es pot esborrar una informació? S’ha d’esborrar?
Anem a l’exemple concret: fa un temps, una persona que havia patit una situació laboral que considerava anòmala i injusta es va posar en contacte amb aquest diari per exposar el seu cas. Un redactor va recollir la informació i la va publicar com un reportatge, amb fotografies fetes al protagonista amb el seu ple consentiment. El reportatge es va publicar en l’edició de paper i va ser reproduït en la versió digital. Mesos després, aquella persona demana al diari que s’esborri la notícia d’internet adduint que es va tractar d’un trist episodi de la seva vida laboral que voldria oblidar.
El cas no és simple. Hi ha situacions en les quals està clar que una informació no pot marcar la resta de l’existència d’una persona. Com quan algú portat a judici resulta finalment absolt. No seria just (de fet, seria una pena efectiva) que la seva identitat sortís sempre associada a aquella investigació cada vegada que es tecleja el seu nom en un cercador d’internet. El que es pot fer en aquests casos és desindexar les seves dades dels motors de cerca, de manera que la notícia no s’esborra però tampoc no té una rellevància especial. Vindria a ser com buscar-la a l’hemeroteca de paper, on, òbviament, no s’esborrarà mai.
L’exemple exposat no és exactament comparable. La persona de qui es parla en aquesta columna va voler explicar voluntàriament el seu cas com una forma de denúncia. Així ho van valorar el periodista que va fer la informació i els seus caps a la redacció, que van entendre que aquella història tenia rellevància per al públic, ja que treia a la llum una situació que hi ha en determinats ambients laborals i que ha merescut estudis científics que li han posat nom. Aquest enfocament, en el qual una experiència individual serveix per explicar un problema col·lectiu, continua sent vàlid.
No és una anàlisi fàcil, els periodistes som conscients de la complexitat que té. Per això he volgut consultar el cas amb l’advocada Ruth Sala Ordóñez, del despatx Legal Consultors, especialitzada en delictes informàtics. Per a la lletrada, és important ressaltar el fet que “la notícia va ser consentida, es va donar temps enrere sense que existís cap inconvenient. Al contrari, es van utilitzar els mitjans de comunicació per fer denúncia pública d’uns fets que passen i no es veuen”. És per això que, segons el parer de l’advocada Sala Ordóñez, “segueix prevalent l’interès públic i la llibertat d’expressió”.
El tema és important i no s’acaba en aquesta columna. La reflexió continuarà viva i rebrà més aportacions. Però és rellevant assenyalar que la tasca dels periodistes és explicar el que passa i que el valor de la informació que publiquen no caduca ni és volàtil. I que, per tant, no es pot eliminar perquè sí. Un diari és memòria del que passa, també al món digital.
La tasca dels periodistes és explicar el que passa i el valor de la informació no caduca ni és volàtil. O sigui que no es pot eliminar perquè sí