Suecs, esclops i peus de plom

L’ensurt de dimarts passat va ser notable, amb un ciutadà suec al volant d’un camió atapeït de bombones de butà que anaven caient mentre l’energumen conduïa com un boig per acabar, després de persecució policial i trets, arrestat i inexplicablement traslladat a l’hospital perquè, quan escric aquest article, tot sembla indicar que l’aparent conductor suïcida era un turista passat de voltes d’aquells que es pensen que Barcelona és la capital mundial de la gresca. Francament, algú que, col·locat de la substància o les substàncies que sigui, posa en risc el físic de vianants i conductors i provoca que es juguin la vida agents de policia, em sembla que hauria de ser tractat com un delinqüent perillós i no com un client que es va deixar vint mil euros en una nit de festa barcelonina i que, ves per on, es va passar amb la farra. Però és clar, no podem ser massa rigorosos, malgrat les molèsties i perills que suposin alguns, amb aquells que paguen una part de la nostra forma de vida. Així que, davant uns fets que podrien aixafar-nos la nostra reputació de ciutat de vacances, el menys dolent serà, i és pel que sembla que hem optat, fer-nos els suecs i minimitzar l’assumpte. Abocar-li terra, tapar-lo. Al cap i a la fi ningú no ha mort ni ha resultat ferit de gravetat. Ni tan sols la jove brasilera que va rebre l’impacte d’una bombona. El millor serà repartir unes quantes medalles als policies municipals i mossos que més que probablement es van témer el pitjor, felicitarlos per la seva reacció –sens dubte, es mereixen el nostre elogi– i oblidar que un dia gairebé primaveral es van desenfundar i van disparar pistoles i fins i tot algun subfusell per frenar el que va resultar ser un alienat encara que fes la mala fila d’un atemptat gihadista.

I és que, ja ho sabem, els temps i les realitats són líquids i tot és aparença. I encara que també tot passa i s’oblida a gran velocitat, és important que no donem una mala imatge que ens espatlli la festa. Mirin si no a la mateixa Suècia, que en la seva gairebé perfecció socialdemòcrata allotja també grups d’ultradreta i supremacistes blancs mentre acull refugiats (per bé que menys, no són els temps per a la solidaritat extrema) i ha de fer front a notícies internes i externes que vinculen el suposat paradís nòrdic amb violacions i actes vandàlics que són perpetrats per emigrants. M’imagino que recorden que el gran Donald (acabarà sent més famós i rondinaire que el de Disney) fa poc va ser la riota de la premsa dels Estats Units perquè va esmentar els horrors que havien passat a Suècia i el que havia vist era un reportatge de la Fox que vinculava acollida amb desordres i violacions a dojo... Nota al marge: l’actual llei sueca considera agressió sexual i violació actes que molts altres països no tenen tipificats; l’hi poden preguntar al vidriós Assange.

De fet, al fangar que també és part de la xarxa, és relativament fàcil trobar notícies, pseudonotícies o simples falòrnies i falsedats que donen per més que provat l’enfonsament de la societat sueca, aquesta mateixa que continua mantenint uns nivells de benestar, protecció, seguretat, etcètera, que ja voldríem nosaltres. La rancúnia als suecs ha de tenir el seu origen en què, malgrat tot, l’experiment no ha sortit malament. En absolut. O tal vegada no, potser té un origen molt diferent. Prenguin si no la dita castellana de “fer-se el suec” per fer-se el desentès o fingir no assabentar-se d’alguna cosa. La dita en qüestió té el seu origen més probable en una veu llatina, soccus o succus, de la qual deriven la soca catalana, que és com anomenem el tronc que deixa un arbre tallat (un tocón, en castellà) i també zueco, l’esclop, pel calçat, i fins i tot zoquete (gamarús, si volen la traducció), que era un tros de fusta basta abans de ser un neci. El soccus era també la sabata baixa que utilitzaven els còmics romans per diferenciar-se dels actors tràgics, que declamaven elevats sobre la plataforma dels seus coturns. Amb aquells esclops primitius als seus peus feien riure i entretenien la plebs. Així que fer-se el suec és fer-se el tronc, la soca, l’adormit, o bé l’esclop, és a dir, el còmic despistat i esverat, risible fins i tot en la seva sabata plana. Un gamarús, en suma. O un talòs, que els catalans podem anomenar també tros de soca. Sense oblidar que un català de soca-rel, ja ens entenem, pot per definició fer com que no escolta el que creu que són cants de sirena. Som especialistes, reconeguem-ho, a fer-nos el desentès quan no ens interessa el que se’ns diu ni el negoci que ens proposen. No sabem, per això, qui es fa el suec o qui està conduint borratxo o amb intencions suïcides. Potser el nostre suec de dimarts només volia, com apunten algunes fonts, arribar al mar. O a Ítaca, que per al cas és el mateix. Sigui com sigui, el presumpte intoxicat no calçava botes de set llegües ni, pitjor encara, havia tingut la precaució d’enfundar-se en unes botes de bussejador, dels d’escafandre i tub de respiració, per emprendre la seva fugida, almenys, amb peus de plom.

Potser el nostre suec del dimarts només volia, com apunten algunes fonts, arribar al mar; o a Ítaca