No és país per a fills
La periodista Samanta Villar l’ha feta grossa en declarar que no és més feliç des que té bessons. Absorbeixen molt de temps, no li deixen dormir, és estressant. A les xarxes li diuen de tot menys guapa, i una coneguda marca de nutrició infantil s’ha promocionat a Twitter amb un lleig: “A Villar, acomodada i famosa, els seus fills li fan perdre ‘qualitat de vida’. Ànims, Samanta, els teus fills t’estimaran igual”.
L’últim tabú és el de les Madres arrepentidas, que Orna Donath aborda des de la revelació de vint-i-tres casos a Reservoir Books. El llibre explica que les dones occidentals opten lliurement per la maternitat. La cerquen
És cert, no sé el que em perdo, però sí que sé que m’agrada la meva vida; per què hauria de canviar-la?
amb alegria i sentit comú. I després no és el que s’imaginaven. Com poden ser tan irresponsables de queixar-se?
La meva teoria és que tenir fills és un pal i per això la societat ho idealitza. Perquè els qui han fet la passa envegen la teva llibertat, volen que tu també et fotis, i et convencen dient-te que no saps el que et perds. Caus en la trampa. Si la societat explicàs la veritat, ens extingiríem en dues generacions. És cert, no sé el que em perdo. Però sí que sé que m’agrada la meva vida. Per què hauria de canviar-la?
No tenir nins pot ser una decisió tant o més meditada que tenir-los. Mai no he sentit l’ensordidor tic-tac del famós rellotge biològic, ni he conegut el pare dels meus fills, i vaig descartar ser mare soltera perquè he estat mileurista quasi tota la meva edat fèrtil, faig feina cent hores diàries i els avis de la criatura viuen a molts quilòmetres per mar. Si fos la meva gran il·lusió, em sacrificaria. Però si no l’és, per què hauria de fer-ho? Per què està millor vista una mare separada que una dona que no vol formar una família? Per sentir-se realitzat, l’home produeix i la dona es reprodueix; ell crea i ella procrea. Segur?
Si des que en tenc divuit no he aguantat la convivència amb ningú més de dos anys, com puc pretendre fer-ho amb algú durant quaranta, que és quan el meu fill aconseguiria emancipar-se? I tant que dubto! Fa por pensar que la meva genètica s’acabarà amb mi. Un és tant els seus antecessors com els seus descendents, de manera que jo només seré la meitat. D’altra banda, centenars de parelles intenten superar els seus problemes tenint fills, quan així els multipliquen. Molts pares i mares ni tan sols es plantejaren si realment volien ser-ho, però se’ls acabava el temps.
M’estim més penedir-me de no haver tengut nins que de tenir-los, perquè almanco carregaré sola amb les conseqüències. Amics meus (nois i noies) reconeixen que, tot i que adoren els seus fills i n’aprenen molt, la seva vida no és millor, com esperaven. No és que siguin egoistes, capritxosos o individualistes. O potser sí. Però en tot cas formen part del món on vivim. Amb testimonis com els de Villar o Donath, molts dels qui abans no ho tenien clar, ara tendran clar que no.